Estreno les meves primeres paraules com a articulista coincidint amb el naixement d’aquest mitjà. Deixant de banda les felicitacions reglamentàries a l’equip d’Estat.cat, dedicaré l’article a fer cinc cèntims sobre el que publicaré cada setmana.
La primera vegada que vaig saber d’aquest projecte, just havia entrat a la direcció de Primàries Barcelona, la qual es trobava en una situació de desfeta després d’uns resultats nefastos a les eleccions catalanes del 2021. En una trucada breu, el director em va dir que buscava joves independentistes de pedra picada que l’ajudessin a trencar l’ambient de derrota i rendició que el sistema autonòmic català intenta inocular als catalans des de l’1-O. Els meus companys de l’equip directiu i jo necessitàvem donar-nos a conèixer i començar a estendre una noció genuïna del poder, una visió política del món on Catalunya queda al centre. Llavors ja compartíem interessos i objectius, però el nostre projecte polític i l’arrencada del digital van fallar.
Aquests darrers anys, la meva carrera professional en l’anàlisi de la Geopolítica m’ha dut a estudiar un màster de Seguretat i Diplomàcia a Israel. Per pura coincidència, al moment de tornar a casa he rebut la mateixa trucada. Ara no dirigeixo cap organització política, però continuo creient de l’enorme importància en promoure un pensament polític català fort.
Els tres segles d’ocupació de l’estat espanyol a Catalunya han anat generant una cultura del victimisme, segons la qual el món funciona considerant qui té la raó o a través d’una lluita entre el bé i el mal. La societat catalana espera obtenir els seus objectius com si les lleis de la física fessin caure èxits i resultats per simple justícia moral. En canvi, la meva experiència a Israel m’ha ajudat a interioritzar un concepte clau per entendre la Geopolítica i que ens cal gravar a foc en la cultura catalana. Tot té un preu, i l’única manera d’assolir cap objectiu polític és acumulant i exercint suficient força per imposar-lo. La resta són excedents de poder que permeten crear espais on es visqui de manera més gentil i justa. De fet, la justícia només pot funcionar si existeix un poder capaç d’obligar el compliment dels valors en qüestió.
Per sort, aquesta visió ja no és inèdita a Catalunya, gràcies als esforços de la Societat d’Estudis Militars per explicar els casos extrems i malaurats de guerra a Ucraïna i Armènia. Aquí l’equació és ben fàcil: la llibertat i supervivència de la seva nació té el cost del nombre de vides que el conflicte s’enduu dia a dia. Amb resultats i causes diferents, Ucraïna és capaç de pagar-ne el preu i, en canvi, Armènia ha hagut d’acceptar la neteja ètnica de l’Alt Karabakh. Potser serà una versió menys dramàtica que les anteriors, però la pregunta recorrent que ens hauríem de fer els catalans continua sent la mateixa: Quanta força tenim per imposar quins objectius?
Avui m’he deixat endur pel pensament teòric, normalment prefereixo evitar el to filosòfic i centrar-me en els exemples -més fàcils d’explicar-. He de reconèixer que les presentacions sovint tenen aquest punt de sermó: no les gaudeixo ni sóc hàbil en amenitzar-les. Així doncs, cada setmana alternaré anàlisis de política internacional que afectin la posició de Catalunya en el món amb peces d’opinió sobre l’actualitat nacional.
Només em queda desitjar molta bona feina a l’equip d’Estat.cat, i a vosaltres déu-vos-guard i fins a la setmana vinent.
