Les taules de diàleg, les negociacions per a celebrar un referèndum, els pactes per l’amnistia… Tot és mentida. Tot és una enganyifa. Una distracció perquè ens oblidem que l’1 d’octubre Junts, la Cup i Esquerra van vendre la nostra terra. És una distracció perquè ens creiem que els tres partits de sempre tenen la paella pel mànec. Que són ells qui tenen el poder, quan fa més de tres-cents anys que Espanya té aquest poder, i ho sabem.
La nostra classe política és traïdora des del 2017, des que no tenien res preparat, des que simplement són independentistes, que no nacionalistes. Tot independentista és primer nacionalista. Perquè sap que la pervivència de la nostra llengua, cultura, institucions i tradicions passa inevitablement per la independència. La recuperació de sobirania i l’emancipació nacional de Catalunya en tota la seua extensió.
Què és el traspàs de Rodalies? Què és la negociació de la investidura de Sánchez? Què és un acord d’autodeterminació amb Espanya? Tot això no és res més sinó que el pres negociant amb el carceller. Una fal·làcia, doncs, i en el nostre cas, il·lusos de nosaltres. Ens pensem que tallem el bacallà quan ens tenen tancats a una presó que és Espanya.
D’aquesta manera i en la mateixa línia. El carceller castiga al pres quan es porta malament. Com quan vam celebrar el referèndum i ens van enviar a las “Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado” a atonyinar-nos. O bé el pot recompensar quan col·labora per mitjà de premis ocasionals i irrellevants que ens poden prendre quan vulguin i que deixen ben clar qui mana; Espanya.
Un exemple d’aquests premis podrien ser quan Sánchez va indultar als presos polítics el juny del 2021. I tot perquè segons ens deien ara creien amb el diàleg i no pas amb la confrontació.
Per tant, i com he dit, la situació política a Catalunya en l’actualitat és la d’un allargament fugaç i inútil d’una il·lusió morta. Que s’hagués pogut convertir en realitat, però que la incompetència dels “nostres” polítics no va permetre.
Molts s’omplen la boca que fa sis anys el poble hi era però que els polítics no. Aquest és un fet lloable, però el poble també en té la culpa. Car si no haguéssim cregut fidelment i cegament amb els polítics al capdavant del procés, ara no estaríem tal com estem ara. És a dir, colonitzats, vexats, humiliats i espoliats any rere any.
Diuen que el poble “va guanyar”. Però la realitat i l’evidència ens diu que si no hi ha voluntat i realització política el poble no guanya, ans al contrari, hi perd. Perquè qui va posar la cara davant de les porres dels nacionals no va ser precisament el president Puigdemont.
I aquell dia i des de fa sis anys el poble perd. Cada dia el poble perd 55 milions d’euros robats impunement per l’estat espanyol. Cada dia el poble perd catalans i parlants de la nostra llengua. Cada dia el poble perd cultura i tradició, i cada dia el poble perd la credibilitat amb les “nostres” institucions i els “nostres” polítics, els quals, per molt que ho afirmin i ho reiterin, no són pas “nostres”.
Així doncs, què hi podem fer els catalans? L’únic que hi podem fer és desmarcar-nos del processisme fallit i traïdor, desmarcar-nos dels no-nacionalistes i dels que tenen un marc mental espanyol d’esclau. L’únic que hi podem fer és treballar i lluitar per Catalunya des d’associacions i partits veritablement nacionalistes.
Encara ho podem fer! Encara ens podem alliberar! Fem-ho abans que sigui massa tard!
