La setmana passada vaig publicar en aquest mitjà l’article «Eslovènia i Croàcia: 35 anys de llibertat i progrés». Com és habitual, es va penjar el corresponent enllaç a la xarxa social X (antic Twitter) per a una major difusió. I el més significatiu va ser que tots els comentaris que va rebre van anar en la mateixa direcció: el fet que el cas iugoslau no tenia res a veure amb l’espanyol, que es tractava de dues realitats totalment diferents que no es podien comparar en cap cas. Si rellegiu l’article veureu un detall important: en cap moment feia cap comparació entre Iugoslàvia i Espanya. Però aquestes reaccions em van reafirmar en un assumpte en el qual no vaig voler entrar aleshores, però sí que hi entro ara: el procés de desintegració de Iugoslàvia en els set estats independents existents avui en dia ha estat viscut amb tensió (per no dir amb pànic) per part de l’espanyolisme. I això és degut a que hi veuen moltes més semblances de les que realment reconeixen.
És ben cert que parlem de dos Estats amb multitud de diferències, començant per la seva antiguitat. Iugoslàvia, com ja vaig explicar, fou un Estat resultat de la Primera Guerra Mundial; de la unificació, l’any 1918, de diverses entitats que havien format part de l’imperi austro-hongarès amb Sèrbia, un país amb una remarcable diversitat d’ètnies i religions. Al llarg dels gairebé tres quarts de segle de la seva existència formal s’hi experimentaren multiplicitat de fórmules per intentar encabir la gran diversitat ètnica, religiosa i cultural del país. La impressió és que únicament durant els anys del règim comunista de Tito es pogueren vehicular les importants diferències culturals i constituir un Estat operatiu; però que a partir de la seva mort, l’any 1980, el país desembocà ràpidament cap al seu desmembrament. Com vaig exposar la setmana passada, a l’alçada de 1990 les sis repúbliques i l’entitat autònoma de Kosove, estaven actuant de facto com a entitats independents. El 1991 es feien efectives les independències d’Eslovènia, Croàcia i Macedònia; Bòsnia-Hercegovina ho esdevenia l’any següent (tot i que fou víctima de la guerra fins 1995); Montenegro se segregava de Sèrbia el 2006; i finalment Kosove feia el mateix l’any 2008. Actualment, el que havia estat Iugoslàvia són set estats independents, amb nivells de democràcia, riquesa i progrés molt diferents.
Si Espanya fós una nació mínimament consolidada, si no fós un projecte nacional fracassat, no hauria viscut amb tantes alarmes la divisió de Iugoslàvia. La realitat és que, malgrat que parlem de dues realitats nacionals molt diferents, Espanya és conscient que té importants semblances amb l’antic Estat iugoslau. El principal punt comú eren les importants diferències internes pel que fa a industrialització i progrés econòmic: Eslovènia i Croàcia, al llarg de tots els anys d’existència de Iugoslàvia, destacaren per ser regions industrialitzades, amb un volum de riquesa superior al de les altres repúbliques. És el mateix que ens trobem a l’Estat espanyol: Catalunya i Euskadi han estat capdavanteres en la industrialització, propiciant un benestar econòmic superior al de la major part de regions espanyoles. Per acabar de reblar el clau, parlem de dues entitats que han mantingut la seva llengua i la seva visió del món, a diferència de multitud d’entitats europees que, al llarg de l’època contemporània, han viscut la residualització de la seva llengua. Al 1991, Espanya visqué amb pànic la independència d’Eslovènia i Croàcia perquè no podia evitar veure-hi massa semblances. De fet, recordo que fou a partir de mitjan juny d’aquell any quan arribaren massivament les notícies de la imminent independència d’ambdues repúbliques, però el que estava succeint era la materialització d’un procés d’independència que s’havia iniciat molts mesos abans, i que havia estat minimitzat (per no dir silenciat) pels mitjans de comunicació (pel que fa la decisió dels mitjans sobre el que ha de ser notícia i el que no es podrien fer multitud d’anàlisis). La independència de Macedònia al setembre del mateix any no recordo que tingués cap mena de repercussió mediàtica; a diferència de la de Bòsnia, la qual, malauradament, sí que fou objecte de portades per motius que tots sabem.
Precisament, si parléssim de les reaccions de l’exèrcit serbi a les independències d’Eslovènia, Croàcia i Bòsnia tindríem un altre “mirall perillós” per a Espanya. L’article 8 de la vigent Constitució espanyola delega a les forces armades la funció de mantenir la integritat territorial de l’Estat. Una eventual separació de qualsevol part de l’Estat espanyol l’obligaria a una resposta similar a la sèrbia. Però la brutalitat de l’exèrcit serbi en aquests conflictes (i sobretot, de les milícies pro-sèrbies a Croàcia i Bòsnia) va convertir Sèrbia en un Estat pària. L’opinió pública, aleshores i en els anys posteriors, no va poder evitar les seves simpaties per les noves nacions. I el reconeixement de la independència de Kosove per gairebé tots els Estats democràtics, a la pràctica, es va deure a aquesta opinió pública. Malgrat que es podria considerar que Sèrbia té raó en considerar Kosove com a un bressol de la nació sèrbia, lloc on la batalla de 1389 va marcar el destí nacional serbi, la brutalitat del règim de Milosevic a l’hora de suprimir l’autonomia kosovar facilità que durant les dècades de 1990 i 2000 qualsevol mesura destinada a debilitar Sèrbia fós ben rebuda per part de l’opinió pública occidental.
Però Espanya, a diferència de la majoria d’Estats del seu entorn, continua negant-se a reconèixer la independència de Kosove amb l’excusa que no es pot reconèixer una independència unilateral. Aquesta excusa amaga la realitat: el reconeixement de la independència de Kosove, l’any 2010, coincidí en el temps amb l’extensió del sentiment independentista a Catalunya. Entre 2010 i 2012 es difongueren multitud d’estudis analitzant la necessitat i viabilitat de l’alliberament del nostre país, exposant la legalitat i conveniència d’una eventual declaració unilateral, a imatge i semblança del que havia fet Kosove. Conscient d’aquest perillós paral·lelisme, Espanya es nega a reconèixer la realitat kosovar. Ara bé, si el problema és una independència unilateral, convindria preguntar-li perquè obvia completament el cas de Montenegro, segregat de Sèrbia l’any 2006 arran dels resultats d’un referèndum. Curiosament, en aquest aspecte Espanya no se sent emmirallada.
Més enllà de les posicions polítiques i diplomàtiques, hom troba en el món de la cultura i l’esport espanyols referències a la inconveniència de la desaparició de Iugoslàvia. Recordo el documental Trieste-Tessalònica (2021), dirigit per Bru i Oriol Rovira. Es tracta d’un viatge entre aquestes dues ciutats, cosa que obliga a recórrer l’antiga Iugoslàvia. El documental és interessant, però genera sospites: al llarg del seu metratge no s’hi veu cap entrevista directa als vilatans, els mateixos directors i relators del viatge expliquen en veu en off el que se’ls ha dit. I si hem de creure’ls, la majoria dels entrevistats enyoraven Iugoslàvia. Veient el progrés econòmic d’Eslovènia i Croàcia, em costa d’imaginar els seus habitants enyorar la situació anterior a 1991. Sabent la gran dependència que la indústria cultural té de les subvencions voldria no creure que es va fer una adaptació de les entrevistes als interessos de qui les paga.
A nivell d’esports d’equip la desaparició de Iugoslàvia va comportar la de les seves seleccions esportives nacionals. I precisament el futbol i el bàsquet, potser els esports més populars arreu, veieren la desaparició d’unes seleccions potents. A nivell de xarxes espanyoles hom troba reportatges sobre la gran generació futbolística iugoslava que hi havia en aquells moments, guanyadora del mundial junior l’any 1987 i cridada a grans èxits als primers noranta. En aquests reportatges es pressuposa que aquella selecció hauria tingut grans èxits esportius. Això no ho sabrem mai, però el que sí podem constatar és que Croàcia en només trenta anys d’existència ha estat tres cops entre els tres primers classificats en els Mundials de futbol. I pel que fa al bàsquet, Iugoslàvia fou una de les grans potències d’aquest esport durant les dècades de 1970 i 1980, però la seva dissolució no ha comportat un debilitament de les nacions resultants: Eslovènia, Croàcia i Sèrbia, al llarg dels darrers anys, es compten entre les principals potències del bàsquet mundial. Un veritable analista de l’esport és conscient que la majoria d’esports d’equip espanyols estan farcits de catalans, i que unes seleccions nacionals catalans no tindrien, de cap de les maneres, uns resultats esportius pitjors als de les actuals seleccions espanyoles.
Recapitulant, hom té la impressió que Espanya és dels pocs Estats que ha viscut amb preocupació la dissolució de Iugoslàvia. El motiu principal: és un mirall de la seva realitat. És cert que Iugoslàvia era un Estat jove, a diferència d’Espanya. Però també és cert que Espanya és el principal fracàs nacional d’Europa occidental. La seva voluntat d’esdevenir una nació monocultural i monolingüística ha fracassat clamorosament, i, en aquests moments, potser els nacionalismes basc i català (a part de l’escocès) són els més potents d’Europa d’entre els de nacions sense Estat. El 1991 Espanya va mirar a Iugoslàvia i va veure un Estat dissolt, amb unes repúbliques independents de facto i que van deixar sense operativitat les institucions estatals. I al llarg dels darrers 35 anys ha estat queixant-se en el desert per la no-continuïtat d’aquell Estat. De fet, és un element que els catalans no podem evitar mai: Espanya és un Estat conscient de les seves limitacions, del seu fracàs nacional, que qualsevol espurna facilitaria la separació d’algunes de les entitats històriques que en formen part (de grat o per força). Un Estat que, si ho analitzem a fons, mai no se l’han cregut. Si no se’l creuen ells, perquè ens l’hem de creure nosaltres?
