La primavera de 2002 vaig visitar per primer cop Londres. Les meves circumstàncies personals van fer que es tractés del primer cop que visitava una gran capital europea de les que hom considera “referència mundial”, de visita obligada per motius que no cal explicar aquí. Recordo l’impacte que em va ocasionar aquella visita. Aquell jove, d’ideologia progressista i que no havia tingut l’oportunitat de viatjar gaire, es va sentir al centre del món. I l’element que més em va impactar fou el que aleshores vaig entendre que era l’anomenat multiculturalisme: una barreja de races convivint, compartint espais, barrejant-se entre ells… L’impacte en aquells moments fou positiu, creia possible una convivència de persones de diferents orígens culturals en un mateix espai.
Gairebé un quart de segle més tard, i després d’haver pogut recórrer molts més llocs d’Europa, he tingut l’oportunitat de visitar en menys d’un any tres països que, abans de la caiguda del comunisme l’any 1989, formaven part del que s’anomenà “Bloc de l’Est”: Eslovènia (tot i que parlem d’un país independitzat de Iugoslàvia l’any 1991), Bulgària i Polònia. En els tres casos parlem de països homogenis des d’un punt de vista racial i cultural, la presència de persones amb aparença no caucàsica és residual, per no dir inexistent. I també m’ha generat un impacte positiu. Pot semblar contradictori que aquell jove que el 2002 quedava meravellat davant l’explosió multicultural londinenca se sentís a gust en unes ciutats ètnicament homogènies.
I és que l’Europa de l’Est ha esdevingut un oasi. Les restriccions migratòries existents a la pràctica totalitat d’aquests estats han estat una decisió molt encertada, encara que els mitjans de comunicació convencionals ens vulguin vendre el contrari. Podem parlar del cas emblemàtic d’Hongria, país que la setmana passada va celebrar eleccions que acabaren amb més de quinze anys de govern de Víctor Orbán, derrota molt celebrada per aquests mitjans. Però el seu successor, Peter Magyar, no va trigar ni vint-i-quatre hores en posar de manifest que les polítiques de restricció a la immigració hongareses no es modificaran. La diferència entre Magyar i Orbán és simplement la seva política envers la Rússia de Putin: el segon en feia seguidisme mentre que el primer ha manifestat que en termes geopolítics vol estar més a prop d’Occident. Ara bé, Magyar comparteix amb Orbán (i, el més important, amb els votants d’ambdós) la visió nacionalista hongaresa: prioritzar els interessos de la població pròpia i limitar tant com es pugui l’entrada d’immigració. Les restriccions a la immigració també han repercutit positivament en l’economia polonesa, país el PIB per càpita del qual ha superat el d’Espanya, per posar un exemple emblemàtic. La diferència entre apostar per una economia basada en els serveis i la mà d’obra submisa i barata i una de més diversificada on la baixa qualificació dels treballadors sigui un punt en contra es posa de manifest en aquests detalls.
Però també hi té molt a veure la forta identitat nacional que hom percep en aquests països, en contrast amb un Occident que sembla que estigui demanant perdó per existir. La visió que em va quedar d’Hongria quan la vaig visitar l’any 2010 era que es tractava del país més nacionalista d’Europa; tots els hongaresos amb qui vaig parlar tenien una visió molt idealitzada del seu país i del seu passat. De la mateixa manera, documentant-me per saber més coses de Polònia, país que vaig visitar per Pasqua, he pogut constatar un fort sentiment nacional que ha estat la clau de la seva supervivència, tal com vaig exposar en el meu darrer article en aquest mitjà. De la mateixa manera que el sentiment nacional ha estat clau per a l’existència de Polònia també ha facilitat un impuls per al seu benestar.
Fa no gaire, el representant de l’Estat espanyol a Catalunya (més conegut com a President de la Generalitat) retreia a la diputada Sílvia Orriols no haver viatjat, no haver conegut món i, per tant, no estar en condicions de valorar globalment el context internacional actual. A diferència de l’opinió d’aquell alt càrrec espanyol, opino que si la diputada Orriols tingués l’oportunitat de viatjar per Europa veuria que les seves idees són correctes. Veuria una Europa occidental on el multiculturalisme ha generat sensació d’inseguretat (i no només sensació). Veuria l’existència de ghetos, de contra-comunitats, de barris i poblacions mitjanes amb predomini d’unes cultures allunyades de les tradicionals europees, per no dir en flagrant oposició a la cultura europea. En contrapartida, si s’arribés més cap a l’Est, veuria ciutats on la no convivència (o millor dit, la no cohabitació) amb altres cultures, la continuïtat de les tradicions i els referents culturals propis, ha facilitat que no emanin la sensació d’inseguretat i decadència que es viu a multitud de poblacions occidentals.
L’error ve del concepte: confondre “multiculturalitat” amb “multiracialitat”. El que vaig veure a Londres l’any 2002 fou el segon: una gran gamma de persones amb trets racials diversos, però que compartien la llengua anglesa i la defensa dels valors democràtics occidentals. No és el mateix que el projecte multicultural, basat en la cohabitació de llengües i visions del món de difícil conciliació en un mateix espai. Aquest malentès ha estat aprofitat arreu del món occidental pels anomenats neoliberals per a emplenar Occident de mà d’obra barata, submisa, de baixa qualificació, amb l’objectiu d’incrementar guanys i reduir costos a les seves empreses i serveis. De retruc, aquesta política ha estat particularment afavorida als Països Catalans per dissoldre la catalanitat enmig d’una immigració cada cop més inassumible, que difícilment adoptarà la nostra llengua.
En aquestes línies únicament he volgut posar per escrit uns sentiments personals que em pregunto si no són comuns a tots aquells que ens hem interessat pels problemes del món, que hem intentat viatjar tant com ens ha estat possible (amb l’objectiu de conèixer els llocs, no de plasmar-ho en xarxes socials) i que hem pogut veure l’evolució negativa que està patint Europa Occidental. Els mateixos que fa vint-i-cinc anys ens meravellàvem davant l’espectacle multiracial londinenc i ara ens hem sentit còmodes a l’homogènia Polònia som els mateixos que votàvem ERC o CUP aleshores i ara som votants i/o simpatitzants d’Aliança Catalana. Voldria no creure que és una reacció generacional, no voldria pensar que amb l’edat un es torna intolerant als canvis i enyora una belle époque menys ideal del que realment fou. Aquest és el missatge que m’envien les elits globalistes i els seus mitjans. Però parles amb qui ha tingut experiències similars i veus que no vas tan desencaminat. Contrastar la realitat d’Europa de l’Est amb la d’Occident és posar en qüestió les bondats del “multiculturalisme”.
