Totes les guerres

Una Catalunya va morir el 2017. Totes les mentides i eufemismes que havien sostingut l’entramat autonòmic van quedar despullades, a la intempèrie. La idea d’una Catalunya possible en els termes que gran part dels catalans havien naturalitzat a força de costum ja només és pols. Els primers a adonar-se’n són els poders que en vivien sostinguts per aquesta teranyina de coaccions sibil·lines. I s’activen totes les guerres. Catalunya no s’aguanta per més temps en un simulacre polític. L’Estat no pot reaccionar lluny de la seva naturalesa, que es basa en el segrest vertical i per dalt de la llibertat dels catalans. En caure el vel que cobria la substància real, l’efecte en els catalans ha estat el de topar directament amb una realitat que la colonització mental havia emmudit per dècades. A Catalunya hem sortit de la cova de pensament autonòmic tan de sobte, que no havíem calculat els caòtics efectes que provocaria aquesta topada. Per això totes les guerres són velles i noves a l’hora.

Al món lliure els conflictes que aquí ens semblen novetats inquietants, fa anys que estan desgastats i al punt de ruptura. Mentre la vella Catalunya morta ha dedicat tres dècades senceres a fer veure que era una part rica, progressista i singular d’Espanya (1994-2004), a somiar-hi un encaix que li permetés no arruïnar-se (2004-2014), i a sacralitzar la democràcia mentre la pervertia sense remei (2014-2024), el món ha girat a una velocitat creixent, sortint d’un tren dels somnis per al que els catalans teníem un bitllet caducat. És aquí, en la implosió inevitable de totes les impostures, que Catalunya es veu immersa en un estat de xoc permanent. Hi ha un univers de conflictes que ens han caigut a sobre i per al que encara no estem preparats. Encara més, no hauríem d’estar-ho i no podem estar-ho. Catalunya, però, és una nació massa vella, no pot evitar pensar per si mateixa, i això fa nosa.

- Publicitat -

La seguretat, la immigració, els valors de convivència, la integració, els homosexuals, els transsexuals, les xarxes socials, la representativitat democràtica, les institucions supranacionals, la critica en la gestió, origen i efectes de la pandèmia mundial, els conflictes bèl·lics mundials, la relació d’Europa amb els poders del món, l’islamisme radical, la degradació cultural i de valors, l’activitat empresarial, l’escalfament global, el renaixement de certes formes de pensament polític, el mateix concepte de ciutadania, Estat o independència. Cap d’aquests temes pot ser tractat a Catalunya sense veure’s reduït a un mer intercanvi d’eslògans reciclats. No hi ha manera de fer-ho amb criteri sense topar amb un cor de psicofonies prefabricades que repeteixen en bucle uns eslògans que no tenen res a veure amb la realitat, i menys la catalana. En aquest aspecte, Catalunya no és una excepció. El món occidental es veu immers en un obscur bosc de brutícia dialèctica i submissió a l’absurd patrocinat per una forma de món que també acaba. El problema aquí és que totes les guerres que ens han caigut a sobre tenen la forma d’Espanya.

Els ciutadans lliures d’Estats lliures poden lluitar en llargues guerres que no entenen, tenir debats furibunds sobre la substància del món, morir en fredes trinxeres ideològiques o viure socarrimats en altars de foc extremista passats de moda. A Catalunya la primera i única exigència moral del nostre poble hauria de ser la independència política. Tot altre debat hi subjuga la raó en filtres que no ens deixen participar de la realitat amb coherència. Per això s’activen totes les guerres. Les activa l’Estat perquè Espanya també s’esfondra per dintre. Les condueix el cadàver putrefacte d’una forma morta de Catalunya, des de les últimes i decadents ruïnes de la fortalesa institucional, perquè la independència, la llibertat i la sobirania política i moral dels catalans l’hi són ja tan estranyes, innaturals i abjectes com a nosaltres ens ho semblen els seus obscurs deliris. Totes les guerres s’han transformat en discursos i pressupostos i observatoris i campanyes. Totes tenen els seus sacerdots especialitzats, les seves dives preceptives. Les revoltes políticament correctes, la continua violència terrorista de baixa intensitat, els nous sindicats verticals de classe, el renaixement de partits juvenils comunistes embogits, les lluites radicalitzades de comunitats minoritàries, les organitzacions d’immigrants i els mil-i-uns invents nascuts del cadàver de la Catalunya morta el 2017, no són res més que reflexos duals de dues realitats que els catalans haurem de lluitar a l’hora.

- Publicitat-

El sistema colonial, versió metròpoli, necessita desviar l’atenció de la seva caiguda, fent-nos donar voltes sobre nosaltres mateixos amb temes de gran importància per les persones lliures, mentre s’esforça per què no ens adonem que les cadenes amb les quals ens domina són trencades de fa temps. El sistema colonial, versió processista, malda per donar-nos un antídot per un verí que no hem pres. Mentre el país crema per la seva demencial gestió institucional, fan veure que són necessàries perquè lluiten en grans guerres en camps de batalla globals. Però la gent entén que, si aquest sistema de guardians del guetto no ha volgut o sabut resoldre el principal problema del país, que és precisament el sistema que els ha permès viure en una torre d’ivori, ni que s’ho prengués seriosament podria ser capaç de resoldre qüestions fonamentals d’abast civilitzatori pel qual no tenen ni l’ànima ni l’ànim necessaris.

Els catalans ens veurem obligats a plantejar batalla en totes aquestes guerres o a fer com sempre i ignorar la realitat. Fer el joc a qui pretén despistar-nos és precisament fer el contrari del que espera que fem. És entendre que un cadàver no et pot dominar, i que el camp de batalla que proposa en la seva tramposa agonia, no ha de representar res més que un entrenament per afrontar el camí que ens espera. El món és extraordinàriament complex i la nova era està naixent que ens afectarà a tots sense excepció. Els catalans hem de comportar-nos com a homes lliures, i guanyar totes les guerres possibles, i mentre el camp de batalla no el disposem nosaltres, com a mínim plantar-nos-hi amb armadura pròpia.

spot_img

Últimes notícies

Notícies Relacionades

La salut nacional 

Segar Cadenes

Els catalans no som una ètnia

La demografia covarda