Una esmena a la campanya @mantincelcatala i una nova proposta: #noentencelcastella
1. Introducció
La resistència naïf per la llengua no en frena el retrocés: el normalitza, això sí, «amb gràcia». Campanyes com Mantinc el Català ens encoratgen a “no canviar al castellà mentre l’altre ens entengui”. Però cal fer-se una pregunta incòmoda: serveix de gaire parlar-lo si no se t’hi respon? O pitjor encara: si se’t nega el dret a fer-lo servir amb normalitat?
Aquest tipus de missatges, benintencionats però ingenus, poden tenir un efecte advers: fer creure que mantenir el català en l’àmbit individual és suficient per revertir-ne el retrocés. I no ho és. Perquè la llengua és poder, i sense poder, anirem perdent posicions en tots els fronts de la vida.
2. Bilingüisme passiu: parlar sol
Un dels grans perills de l’enfocament “mantenidor” és que consolida el bilingüisme passiu: tu parles català, l’altre respon en castellà, i es normalitza la llengua forastera (i l’objecció de fer servir la pròpia del país), dins un presumpte marc de “convivència”.
És cert que parlar sempre en català ajuda, però no garanteix res. El fet de parlar-lo no implica, automàticament, que l’altre s’hi passi, ni que vulgui fer-ho. I si no ho vol fer, simplement, t’hi hauràs de posar fulles. Això reflecteix la nostra indefensió estructural.
No ens enganyem en nom d’una “libertad” mal entesa. Una llengua que no es parla, que ningú està obligat a parlar, ni vol parlar per les raons que siguin, és una llengua condemnada a esdevenir decorativa. I això encara s’agreuja en un context de minorització com el català, on molts catalans són numèricament minoria als seus barris, ciutats o llocs de feina.
Parlar-la no és suficient. Fer-la imprescindible és el que transforma. I això no s’aconsegueix mantenint el desequilibri, sinó trencant-lo amb un factor nou en el debat: l’exigència.
3. Casos reals: parlar en català i sortir-ne escaldat
A qui li costi creure que no tot són flors i violes, només cal que prengui nota:
- Kris Charlier, ciutadà flamenc, ha estat vexat a l’aeroport del Prat per parlar català a la Guàrdia Civil.
- Maria Teresa Oliveras ha estat denunciada per demanar pa en català en una fleca de l’Estartit.
- Diversos pacients han estat expulsats de consultes mèdiques per parlar en català o per no voler canviar de llengua.
- Treballadors d’empreses com Mercadona o Veritas han estat acomiadats per parlar en valencià/català.
Doncs sí, parlar català pot tenir conseqüències, no sempre positives. I això no ho resol el “parla sempre en català”. Ho resolen el poder institucional, la legislació i la política.
4. Immigració i hegemonia lingüística
Impossible ignorar la colonització massiva dels darrers 70 anys. Catalunya rep una immigració que s’”integra” en castellà perquè és la llengua útil, hegemònica, accessible, exigida. El català no és percebut com a necessari, ni a la feina, ni per viure.
No n’hi ha prou amb dir “parleu-los en català i ja l’aprendran”. Això no passa. Cal fer-lo obligatori per treballar, per rebre serveis, per formar part real d’aquest país.
5. Espais segurs: respir, però no solució
Davant d’aquest panorama, n’hi ha hagut que, desesperats, han optat per impulsar la creació d’”espais lingüístics segurs”: esplais, escoles, colles castelleres, entitats on el català és l’única llengua de funcionament. Aquests espais són indispensables per no perdre la llengua viva. Però també són un símptoma: la llengua es refugia perquè no pot conquerir espai real.
Els espais segurs són necessaris, però no poden substituir les polítiques valentes. No podem acceptar que parlar català sigui només possible dins de bombolles. L’objectiu no l’hem d’oblidar i ha de ser una societat catalana amb el català com a llengua nacional compartida.
6. El processisme lingüístic: la resistència sense molestar
Hi ha un sector de l’activisme lingüístic que ha convertit el catalanisme amable en modus vivendi. Fan adhesius, actes, tallers… però mai no incomoden el poder real. No qüestionen l’Estat, ni la passivitat de l’Administració, no volen conflicte. A això ho anomenem processisme lingüístic.
Aquest activisme simula resistència, però neutralitza la lluita. Parlar el català, sí, però sense molestar. Parlar-lo, sí, però no exigir-lo. Aquesta actitud no transforma res. Només consola el catalanoparlant mentre la llengua s’esllangueix.
Una de les afirmacions recurrents de “Mantinc el Català” és que parlar sempre en català redueix les discriminacions lingüístiques. Aquesta afirmació és, com a mínim, qüestionable i problemàtica.
7. Un discurs enganyós
Parlar en català en contextos hostils no redueix les discriminacions, sovint les exposa i les multiplica. La persona que insisteix a parlar català pot patir menyspreu, rebuig, exigència de canvi de llengua, o fins i tot agressions verbals.
Dir que parlar català redueix la discriminació és com dir que exposar-se a l’agressió la neutralitza. En absència de poder institucional, l’actitud individual pot ser merament testimonial, i en alguns casos, una font de frustració i impotència.
Només el poder redueix la discriminació.
La discriminació lingüística no es combat només amb bones intencions, sinó amb:
Sense poder, no hi ha protecció. Sense protecció, no hi ha ús lliure.
- Legislació que protegeixi activament els drets lingüístics.
- Requisits lingüístics reals i generalitzats.
- Defensa jurídica i penal de les situacions de discriminació.
- Hegemonia cultural i prestigi social del català.
8. El català no «es manté»: es defensa, es parla i s’exigeix
Per si no ens ha quedat clar, la llengua és una eina de poder i una arma política. I si no la fem servir com a tal, adéu al català. Perquè el problema no és que parlem poc o molt, sinó que no n’hi ha necessitat ni és hegemònic enlloc on hauria de ser-ho.
Parlar-lo sempre és necessari. Però no n’hi ha prou.
9. «No entenc el castellà»
Dir que parlem sempre en català no és suficient si acceptem que l’altra persona respongui sempre en castellà. Així es manté el bilingüisme passiu, que ens condemna a la substitució. Per això cal fer un pas més: no entendre el castellà.
Això no vol dir literalment no entendre’l, sinó utilitzar aquesta estratègia per forçar l’ús del català. És a dir: respondre amb un “Perdó?”, o demanar explícitament “em pots parlar en català?”. També, en contextos formals, afirmar: “només entenc el català”.
És un acte de resistència activa. Trenca la dinàmica de renúncia. Fa visible la discriminació inversa: només els catalanoparlants són “educats”, “comprensius”, “flexibles”. Però una llengua no es normalitza cedint sempre. Es normalitza incomodant quan cal.
Aquesta estratègia pot incomodar, però tota llengua normal crea incomoditat quan no és respectada. És el que el bonisme lingüístic no vol assumir: que cal conflictivitzar per a promoure el canvi.
10. Una desigualtat legal que ens ho posa més difícil
Segons la Constitució espanyola, tothom ha de conèixer el castellà. En canvi, el deure de conèixer el català no és exigible. Això crea una desigualtat brutal. Un ciutadà pot negar-se a parlar català, però ¿quina cobertura legal tenim si no volem parlar castellà davant l’autoritat colonial o davant del client?
11. I ara què?
Som adults. Els catalans hem d’escollir: cedir o exigir. Assumir el risc de ser titllat d’intolerant, etc., però fer-se respectar. El cost de continuar cedint és molt més alt: és l’extinció quotidiana de la llengua i la pèrdua de la dignitat nacional.
12. Conclusions
- No n’hi ha prou amb parlar-lo: cal fer-lo imprescindible.
- No n’hi ha prou amb resistir: cal disputar l’hegemonia.
- No n’hi ha prou amb espais segurs: cal un país segur per al català.
- Cal passar de parlar a fer parlar. Cal dir “no entenc el castellà”, cal forçar el canvi de llengua, cal deixar de ser només comprensius per començar a ser exigents.
Mentrestant, ens toca entomar la crua realitat. Però això no pot ser etern. La solució l’hem de proclamar sempre, a tot arreu i amb tothom. I aquesta solució no és retòrica ni simbòlica:
Passa per construir Poder. Per exigir el català sense por al conflicte.
I passa inevitablement per fer efectiu el mandat del poble del Primer d’Octubre: Independència i Estat propi amb una única llengua oficial: la nostra.
