Un migdia de fa aproximadament deu anys estava en una cafeteria de Santa Coloma de Farners. La clientela d’aquest local era predominantment de cultura i referents nacionals espanyols. A la televisió hi havia Antena 3 i a aquella hora s’emetia un magazine d’actualitat presentat per Susanna Griso, que ignoro si encara s’emet (i no tinc cap interès en saber-ho, perquè no miro televisions generalistes espanyoles). En aquell programa es van dedicar uns minuts a parlar de Luis Bárcenas, antic tresorer del Partit Popular, sospitós d’haver distribuït diner negre entre dirigents del seu partit. Aquest reportatge fou rebut en silenci pels clients de la cafeteria. Tot seguit, es dedicà una estona a parlar del President Jordi Pujol, en relació a l’acusació en tràmit també de corrupció. Els clients de la cafeteria van començar a dirigir exabruptes i insults al President Pujol, la mateixa clientela que una estona abans no havia fet cap gest de desaprovació contra Bárcenas. El missatge era directe: Bárcenas és dels nostres, Pujol és dels altres.
Em ve al cap aquesta anècdota la setmana en la qual un home de 95 anys que fou President de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys està convocat a declarar en relació a un judici contra la seva persona i diversos membres de la seva família; el mateix assumpte objecte del reportatge que havia vist a Antena 3 fa aproximadament deu anys. Al llarg d’aquestes setmanes, hem sentit i sentirem crítiques diverses dirigides a aquest personatge complex, fill de la seva època i de les particulars circumstàncies històriques de la Catalunya del segle XX. I, de fet, tinc la impressió que aquesta acusació és una excusa que fan servir molts dels seus crítics, tan espanyols com catalans, perquè no gosen plantejar de cara el principal motiu de rebuig que els genera aquesta figura.
Recordo a l’alçada de 1995 un viatge de retorn a Figueres amb un company de les classes de Doctorat en Història a la Universitat de Girona. Aquest company (que malauradament ja no està entre nosaltres), dirigent sindical i d’ideologia d’esquerres, em va estar comentant al llarg d’aquell viatge la intel·ligent política de Jordi Pujol i els seus governs de “desconnexió mental” dels catalans respecte l’Estat espanyol. M’explicava que haver aconseguit les competències plenes en Ensenyament; haver consolidat el sistema d’immersió lingüística; i haver promogut uns mitjans globals catalans de qualitat (comparem la TV3 d’aleshores amb la d’ara…) facilitaria que les properes generacions de catalans tinguessin referents culturals propis i veiessin les institucions espanyoles com a quelcom llunyà i aliè. De fet, un any més tard, el President Pujol signava l’anomenat pacte del Majestic que investia José María Aznar com a president del govern espanyol a canvi de diverses concessions a l’autonomia catalana, entre les quals destacaven la implantació progressiva dels Mossos d’Esquadra com a policia pròpia i amb competències plenes al territori català, a part de mesures fiscals que milloraven el finançament català (destacant la concessió de la recaptació del 30% de l’IRPF). De fet, seria interessant dedicar amplis estudis a aquest pacte, donat que, amb la perspectiva del temps, hom té la impressió que el President Pujol va treure el màxim suc possible al sistema autonòmic implantat pel règim de la Transició, al fet que el pacte del Majestic representaria les màximes quotes d’autonomia que l’Estat espanyol podia cedir legalment (o políticament?) a Catalunya. Però sobre aquest assumpte millor que no ens hi allarguem en aquestes línies.
El que vull dir és que, amb la perspectiva del temps, crec que es pot donar la raó als arguments que exposava el meu company en aquella conversa de fa trenta anys. La Catalunya i la Generalitat que es va trobar el President Pujol quan va assolir el càrrec l’any 1980 eren el resultat de trenta anys de transformacions sòcio-culturals, fruit de la derrota republicana a la guerra civil de 1936-39 i de les onades migratòries arribades des de la dècada de 1950. Pujol es trobava amb una població acomplexada, que havia assumit el discurs espanyolista, que no es podia ni plantejar l’eventual secessió del territori català i que la nostra llengua era de segona categoria, la diglòssia predominant era l’estat natural i correcte, i una generació o dues de catalans havien crescut sense haver après la llengua pròpia i sense tenir el costum de sentir-la en els mitjans de comunicació massius. També arribava en un context de crisi econòmica, en uns moments en que la desindustrialització i terciarització del país es veia com a quelcom que s’havia de produir tard o d’hora (com a la resta d’Occident). Vistes les circumstàncies, Pujol recorregué a les seves aptituds polítiques, al seu coneixement del territori i de la realitat catalana i apostà per una política d’anar assolint de mica en mica avenços en l’autogovern, en funció del joc parlamentari que plantegessin les urnes. Les competències plenes en Ensenyament i Cultura esdevingueren claus per a bastir un “imaginari nacional català”, una normalització de la llengua catalana en els àmbits quotidians i una certa aproximació a aquesta normalització en àmbits oficials i jurídics (en aquells moments, plantejar la normalització del català a les seus de l’Administració espanyola a Catalunya eren una quimera… com ho és ara).
Es poden fer moltes crítiques al President Pujol, i les que arriben des de Catalunya (obviant les dels espanyols residents a Catalunya que no li perdonaran mai la normalització de la llengua i cultura catalanes al territori) són totes correctes. Se li pot retreure que aquesta creació d’un “imaginari nacional català” va fer creure a les generacions posteriors que la Generalitat tenia més capacitat de govern i d’operativitat de la que tenia realment. Per l’altra banda, també se li pot criticar el contrari: la tebior de les seves mesures i no haver pressionat més per aconseguir avenços en l’autogovern més de pressa. I també se’l pot acusar d’haver estat una de les peces bàsiques en la consolidació del règim de la Transició, d’haver-se implicat a fons en aquest projecte que emblanquinava la dictadura franquista, legitimava la nova democràcia espanyola als ulls del món i limitava enormement les possibilitats d’alliberament nacional de Catalunya. Totes aquestes crítiques són correctes, però simplement entenc que, dins l’ambigüitat que caracteritzà la seva figura i el seu partit (i els successors d’aquest partit), el President Pujol sabé trobar l’equilibri entre la consolidació d’una autonomia plena (o aparentment plena) i les eines que, a la llarga, haurien de facilitar la independència del país, una tasca que implícitament deixava en mans de generacions posteriors, i amb l’esperança que aquestes generacions tinguessin un context més propici per a l’alliberament nacional de Catalunya. Òbviament, sense dir mai res explícitament en aquest sentit.
No hem d’oblidar en cap moment que el President Pujol (juntament amb el President Puigdemont, però del seu cas en parlaríem en futurs treballs) és la bèstia negra de l’espanyolisme. No se li perdona que revitalitzés la llengua i cultura catalanes, les quals es creien ja en fase de desaparició, seguint el projecte espanyolista franquista, i que aquesta revitalització fos clau per a mantenir el fet diferencial català. Els clients de la cafeteria de Santa Coloma de Farners que es van posar a esbroncar-lo quan en un programa de televisió es va parlar dels seus presumptes casos de corrupció, eren uns exemples més dels que no li perdonen que el català no estigui avui plenament minoritzat i en un procés de desaparició més accentuat del que (malauradament) està. Analitzant-ho a fons, potser el que hem d’agrair més al President Pujol va ser que donés aire a les nostres llengua i cultura, que la seva intel·ligent política en aquest sector facilités la pervivència del fet cultural català durant almenys dues generacions més de les que hauria tingut si el 1980 la Generalitat hagués caigut en mans d’algun dirigent menys preocupat per aquesta pervivència. Ignoro si, tal com indicava el meu apreciat company un llunyà 1995, el President Pujol estava consolidant els elements per a un futur allunyament emocional dels catalans respecte Espanya, i sobretot, si realment era aquest l’objectiu. Però el que no tinc cap dubte és que el judici que ha de començar aquesta setmana, després de més d’una dècada de pressió mediàtica contra el personatge i el que representa, és sobretot una operació de càstig de les elits espanyoles, un nou intent d’humiliació dels referents culturals catalans. Dins els marges de dubte que em genera la seva figura, crec que s’ha de considerar al President Pujol com a un dels nostres i no caure en la crítica fàcil fruit de prejudicis assumits i de la pressió mediàtica d’uns mitjans acostumats a remar en la direcció dels que els paguen.
