Aquest passat cap de setmana, als 91 anys d’edat, ens ha deixat una de les actrius mítiques del cinema francès i europeu. Brigitte Bardot passarà a la història del cinema fonamentalment per la seva vessant eròtica, per la seva participació en diversos títols cinematogràfics on la seva bellesa natural era motiu suficient per a que la generació dels nascuts al llarg de les dècades de 1930 i 1940 deixessin anar la seva imaginació. De totes maneres, la notorietat d’aquesta actriu no ha estat només gràcies a la seva carrera cinematogràfica sinó per la seva vida posterior. El 1973 va rodar la seva darrera pel·lícula i posteriorment esdevingué una activista d’anomenada a favor dels drets dels animals.
La secció de necrològiques del diari El Punt Avui d’ahir dilluns 29 de desembre, dia posterior a la defunció d’aquesta actriu, inclou un interessant article biogràfic de la intel·lectual Imma Merino, una de les principals crítiques de cinema de Girona. La part que crida més l’atenció és el títol: “Brigitte Bardot, una vida plena de contradiccions”. Quines són les contradiccions que detecta aquesta periodista? Simplement les resultants d’una visió unilineal del món. El motiu pel qual Bardot va deixar el cinema, com he indicat abans, fou la defensa dels drets dels animals, el que avui és conegut popularment com a animalisme. Però com molt bé se’ns explica al text, durant la seva carrera fou també una activista (quan el terme tampoc no s’emprava en aquells moments) a favor del dret a l’avortament. Però a Merino (i segurament, bona part de la intel·lectualitat actual) li costa d’entendre com una persona partidària de drets fonamentals com són el benestar animal i el dret de les dones a disposar del seu propi cos, fós també una ferma partidària del Front National de la família Le Pen. Més encara, veu contradictòria aquesta militància, fonamentada en el rebuig que li ocasionava la religió i cultura musulmanes; amb el suport declarat que donà als defensors de la independència d’Algèria: va arribar a protegir dos actors francesos compromesos amb la causa del Front d’Alliberament Algerià.
No puc evitar tenir sentiments d’empatia, per no dir d’admiració, per les personalitats complexes, per les persones que trenquen motlles i que no encaixen amb els clixés pre-establerts. El cas de Brigitte Bardot n’és un bon exponent. Fonamentalment, fou una ment lliure, una persona amb ànsies de llibertat, de viure d’acord amb els seus principis i no estar tota l’estona depenent d’una ideologia política o social que l’obligava a tenir opinions tancades i inamovibles. En moments de repressió sexual contra les dones, esdevingué una actriu particularment coneguda per la seva vessant eròtica. No estava preparada per a ser mare i va arribar a renunciar a la criança del seu únic fill (nota biogràfica que Merino obvia), cosa que, des del meu punt de vista, cal entendre com a acte de responsabilitat: qui no es vegi capaç de ser pare, millor que no en sigui, evitarà molts problemes als seus fills i a la societat en general. Aquests posicionaments que, ideològicament, hom situaria al que tradicionalment s’ha anomenat “esquerra” topen amb el seu suport al Front National, i, en particular, a la seva visió negativa de la religió i cultura musulmanes, per la qual va arribar a anar a judici i a rebre multes per incitació a l’odi racial. Merino, com tota persona que no pot concebre l’existència de ments lliures que no segueixin postulats ideològics en el seu dia a dia, defineix com a contradicció aquest punt de vista.
A dia d’avui vivim en un món de clixés, d’estigmes, de posicions tancades i de pautes a seguir en funció de la teva ideologia política i social. De fet, Bardot podria ser un altre exemple (que ja vaig exposar en un altre article en aquest mateix mitjà) de dona forta que les feministes no consideren feminista. Què pot haver-hi més coherent que el dret a disposar del propi cos i de rebutjar tota ideologia que considera les dones com a éssers humans de segona, limitades en els seus drets i totalment dependents de la voluntat masculina? Bardot, tingués raó o no, tenia aquesta percepció de l’Islam que molts tenim, de religió opressora i que entra en contradicció (en aquest cas, sí que podem emprar correctament el terme) amb els valors democràtics característics d’Occident.
Per tant, reclamo que la vida de Brigitte Bardot no sigui catalogada com a “contradictòria”. Simplement fou una personalitat complexa, rica, una ment lliure que no es regia per dogmes sinó per opinions personals contrastades (certes o no) i per la defensa de punts de vista diversos, escollits al seu lliure criteri i sense seguir cap manual pre-establert del “bon dretà”, el “bon esquerranós” o qualsevol altra dogma polític o social. Una tipus de persona molt necessària en aquest món de xaiets seguidors de ramats que tan interessa als poders públics mundials i als seus acòlits.
