És del tot ineludible la necessitat d’un canvi entre els catalans que quedem, per dir-ho planament: cada català ha de valdre per deu i ha de foragitar del seu cervell tones de submissió i passivitat inculcades durant dècades. I això només s’aconseguirà per un procés d’empoderament i de sublimació, tant col·lectiu com individual. Si volem romandre com a poble estem obligats a ser mínimament herois, una mena de superhomes -i dones- nietzschians capaços d’oposar-se a totes les adversitats i de superar-les. Només així, en un procés col·lectiu d’aquesta mena, tenim alguna possibilitat.
I, és clar, això implica enfrontament i sacrifici, tenir més fills, i deixar en evidència i aïllar els qui tenen mentalitat d’ocupant o de botifler: uns grans reptes. L’antítesi del tradicional, estèril i resclosit pensament de “la caseta i l’hortet” i del cumbaianisme nostrats, que tot ho impregnen i ens paralitzen, representats per exemple, per la monja Forcades i l’estrafet “mossèn” amb retirada a Quisling.
El moment és dur. Cal comprometre’s, actuar i deixar desacomplexadament en evidència “els falsos amics”, que viuen de rendes i a remolc d’una situació passada en benefici propi, els quals, fins i tot, no dubten a fer-nos xantatge moral. En cas contrari estem condemnats a la desaparició i a la substitució demogràfica pura i dura. Con a mínim siguem-ne conscients!
