Què és el neo-antifeixisme ? Originàriament fou la resistència democràtica al règim feixista implantat per Benito Mussolini als anys vint del segle passat a Itàlia. Posteriorment es va estendre per denominar a tots els moviments d’oposició que sorgien contra els estats europeus que adoptaven sistemes totalitaris similars al feixisme, com fou el cas del nazisme establert per Adolf Hitler a Alemanya a partir del 1933. Però fou l’apropiació conceptual i instrumental que en va fer l’estalinisme soviètic a meitat dels anys trenta la que ha perdurat fins als nostres dies.
Pierre André Taguieff va publicar a Tribune Juive el 31 de març del 2023 aqueixa reflexió pertinent aplicada al cas francès però extrapolable arreu d’Occident: “De l’antifascisme stalinien au néo-antifascisme de l’extrême gauche anti- Macron“, del qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf, traduït del francès:
<<En un breu article titulat “Sur l’antifascisme”, publicat l’any 1990, la historiadora Annie Kriegel presenta una anàlisi crítica gens complaent de l’antifeixisme, que aborda com el “mite estalinista per excel·lència”. Mostra que el gran èxit de la propaganda soviètica anomenada “antifeixista” va ser haver banalitzat i internacionalitzat l’ús de l’insult “feixista!”, ampliant sense límits el seu camp d’aplicació, per criminalitzar qualsevol oponent polític. El llegat de la propaganda antifeixista estalinitzada encara viu. Així és com aquest o aquell dret, en una democràcia parlamentària, encara avui es pot qualificar de “feixista”, o que els socialistes no marxistes poden ser denunciats com a traïdors, abans anomenats “socialfeixistes” i avui acusats de “dretització”. “Feixisme” segueix sent el nom de l’enemic absolut i l’antifeixisme no ha deixat de ser percebut a l’esquerra com una lluita justa, fins i tot l’única que val la pena.>>
A l’Europa actual no hi ha un renaixement del feixisme i el nazisme susceptible de fer-se amb el poder en algun dels estats membres, però el neo-antifeixisme sorgeix no contra dictadures sinó contra partits civilitzacionals arbitràriament estigmatitzats com “d’extrema dreta”. Grups com Antifa, Black Blok, No Borders, entre d’altres, actuen violentament amb la cobertura intel·lectual d’una esquerra (extrema o no) que davant la fallida del progressisme antiliberal cerca en aqueixa dialèctica un recurs per sobreviure a la manca de projecte de llibertat i prosperitat. Hi ha un fet que sobta que no sigui denunciat dels neo-antifexistes: la seva covardia, la sensació d’impunitat amb la que actuen, la frisança amb la que reprimeixen la llibertat dels altres. La seva sublimació auto-equiparant-se als veritables antifeixistes d’abans de la Segona Guerra Mundial és la impostura que delata la misèria moral que els caracteritza. L’heroïcitat a la qual apel·len no és la seva sinó la dels iranians que lluiten contra la teocràcia islamista, la dels jueus que resisteixen els enemics genocides emparats pel palestinisme, els kurds que malden per la seva supervivència contra quatre dictadures islamitzants.
Les justificacions multidimensionals del progressisme mediàtic i polític occidental arran de l’assassinat de Charlie Kirk en van ser una mostra determinant. La mort del jove catòlic i nacionalista francès Quentin Deranque fa pocs dies a Lyon, sileciada pels mitjans nostrats, n’és una altra. Com explica Pierre Valentin el 19 de febrer de 2026 a Le Figaro: «La generació Z d’esquerra desenvolupa una cultura de l’assassinat».
A casa nostra, però emergeix un antifeixisme de nou encuny amb aqueixos referents ideològics i mateixos mètodes, com es pot percebre en l’hostilitat contra Aliança Catalana, per exemple, a Santpedor aquest mes de febrer passat. El subsistema autonòmic subvenciona i promou el neo-antifexisme que té en la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme el seu referent i que es caracteritza per recuperar la versió espanyola del “No pasarán” de la Pasionaria i ignora l’origen català del crit de guerra “No passaran!”. Uns antifeixistes que no denuncien el totalitarisme islàmic sinó que practiquen una lluita preventiva contra la islamofòbia, que inclouen el sionisme en el seu particular catàleg arbitrari del racisme i que pregonen una judeofòbia políticament correcta amb el vist-i-plau de les elits mediàtiques i polítiques nostrades.
El clima de violència i impunitat que empara els neo-antifexistes nostrats és perceptible fa anys, però s’ha intensificat en els darrers mesos. Els propòsits criminals contra els jueus catalans o contra Sílvia Orriols són públics i notoris. Les condicions per passar de les paraules als atacs físics estan donades.
El republicanisme català en aqueixa conjuntura històrica ha de recuperar els valors del patriotisme cívic que el van caracteritzar als anys trenta del segle passat i no deixar-se endur per l’esquerra espanyolista d’arrels totalitàries i anticatalanes que troba aixopluc en l’antiracisme arbitrari, l’antisionisme i l’islamoesquerranisme. El conflicte entre el poder estatal espanyol (franquista o socialista) i l’independentisme català ha de ser l’eix estratègic prioritari si hom vol reconstruir el nacionalisme català i no caure en el parany de condicionar la llibertat de Catalunya a la d’Espanya, com prediquen ERC, la CUP i els Comuns.
Article publicat originalment al bloc de l’autor el 20 de febrer de 2026.
