La pretesa vinculació de la monarquia catalanoaragonesa i mallorquina amb l’esfera celestial, malgrat les posicions polítiques i militars oposades amb d’altres territoris de fe catòlica, es va manifestar durant més d’un segle. La ferma voluntat dels comtes-reis per aconseguir destacades relíquies, sense mesurar l’esforç i el preu, exemplifica la importància d’aquestes en època medieval. Així ho afirma Catalina Martín en una tesi: “[…] era tan important per als reis de la Corona d’Aragó la possessió de relíquies que durant el regnat de Pere IV [d’Aragó, III de Catalunya, conegut com el Cerimoniós] aquest monarca es va preocupar per deixar constància a les seves Ordinacions que al palau reial de cadascuna de les ciutats que formaven el seu territori s’havia d’aixecar una capella en honor a les relíquies. Així, els reis de la Corona d’Aragó en el període que ens ocupa, a més de ser seguidors fidels d’un tipus d’espiritualitat basada en la devoció i admiració per aquest tipus de peces, tenien un interès purament promocional en elles. Part fonamental d’aquesta causa es deu al fet que, com sabem, els reis van utilitzar aquestes peces com a instrument polític i que, malgrat la devoció que cadascun sentís, no van tenir cap objecció a l’hora d’emprar-les com a mercaderia d’intercanvi per a interessos polítics i econòmics” (1). I més endavant afegeix: “[…] el fet que els reis busquessin en la possessió de relíquies un mitjà de promoció real que els presentés com a monarques designats per Déu i els col·loqués en un nivell superior, per no haver de donar comptes ni tan sols a l’Església, va ser una actitud comuna a la Corona d’Aragó durant la baixa Edat Mitjana” (2). Precisament, les Ordinacions de Pere el Cerimoniós, deixaven constància de quines, com i quan s’havien de presentar les restes sacres (3).
Els esforços destinats en aquest aspecte es van convertir en veritables assumptes d’estat. Vicent Baydal deixa constància dels resultats d’aquesta acció política: “Si comparem un inventari del tresor particular de la capella reial catalanoaragonesa realitzat a mitjans del Tres-cents amb un altre de principis del Quatre-cents podrem observar que, en tot just mig segle, el conjunt de relíquies dels reis d’Aragó va augmentar considerablement. Si bé el 1356 eren només unes poques, entre les quals destacava fonamentalment una part del cos de Jesús i una altra del braç de Sant Jordi, el 1410 el seu número superava el mig centenar, havent incorporat peces d’elevat valor com la túnica, la camisa, l’esponja i dues espines de la corona de Jesús, el calze de l’Últim Sopar, la pinta i la verònica de Maria, o nombrosos ossos i parts dels cossos de Sant Joan. De fet, com va posar en relleu Salvatore Fodale [a Le reliquie del re Martino. Aspetti e momenti di storia della Sicilia (secc. IX-XIX). Studi in memoria di Alberto Boscolo. Palermo: Accademia nazionale di scienze, lettere e arti, 1989, p. 121-135], el període del regnat de Martí l’Humà (1396-1410) va representar el moment culminant de la recerca de relíquies per part dels monarques de la Corona d’Aragó, ja que poc després, el 1437, el reliquiari reial va ser traspassat a la catedral de València com a compensació a un enorme donatiu realitzat per l’Església valenciana, truncant així la possible formació d’una capella monàrquica on mostrar i venerar la col·lecció de relíquies a l’estil de la Sainte-Chapelle de París”.(4)
Jaume I i sant Vicenç
El rei Jaume el Conqueridor va promoure l’ocupació del País Valencià a partir de la dècada de 1230. Ernest Belenguer descriu una de les primeres accions després de dominar la ciutat de València: “Realitat inicial, símbol plurisecular i nova fundació als primers moments de la presa de València fou l’església secular, l’hospital i el monestir de Sant Vicent de la Roqueta o Sant Vicent màrtir. Perquè es tenia la idea que el diaca de l’església de Saragossa romana Vicenç havia estat coronat en el martiri al costat de la ciutat de València. I aquesta memòria va transcendir fins a l’emperador Constantí el Gran, que va manar erigir una església a València allà on va morir sant Vicenç, on van quedar les relíquies del sant. Per descomptat que moltes d’aquestes relíquies es van allunyar del lloc després de la invasió musulmana. Però hi va quedar la pròpia sepultura del sant, ja buida, durant els llargs segles de domini islàmic. Reis de Castella i Lleó, com Alfons VIII, i d’Aragó, com Alfons el Cast i Pere el Catòlic, entre d’altres, no se’n van oblidar. Encara menys, és clar, Jaume I […] no fa falta relatar tots els esforços del rei Jaume per fundar el complex abans assenyalat <<…on havia estat enterrat el venerable Vicenç>>. Esforços, a més, que van suposar un patronat regi en aquesta fundació exempta de qualsevol dependència del bisbat” (5).
Pere el Gran i les mosques de sant Narcís
La tradició i llegenda han relacionat un fet històric de l’anomenada Croada contra Catalunya, ocorreguda entre 1283 i 1285, amb una suposada participació divina. Paradoxalment, aquesta intervenció se situa en un episodi bèl·lic declarat pel mateix papa Martí IV, que a més va excomunicar el comte rei Pere el Gran, amb la decidida complicitat del rei Felip III de França, dit l’Ardit, i la passivitat de Jaume II de Mallorca.
Les tropes franceses van assetjar la ciutat de Girona mentre que l’exèrcit del rei Pere resistia l’escomesa amb gran dificultat. Bernat Desclot, a la seva Crònica, va descriure els fets: “Nostre Senyor, d’altra part, que sempre sosté els humils i castiga els orgullosos, envià damunt aquella host pestilència, malalties, fam i tota mena de malaventures. Primerament els envià pestilència de mosques, que n’hi havia tantes que a la resta del món no se n’havien vist mai tantes juntes. I eren mosques grosses com una gla, i entraven pels narius i pel cul dels cavalls, que no hi valien mantes ni tanques de cuiro ni cap altre giny que els posessin per impedir-ho. I això que els entraven per algun d’aquells llocs, no hi havia cavall tan fort ni poderós que al punt no caigués a terra mort fred. Així que, per aquelles mosques, van morir en aquella host quatre mil cavalls de preu i vint mil d’altres, talment que la plaga que Déu envià a Egipte al rei Farad no podia ser més gran que aquesta” (6).
L’historiador i arxiver Ramon Alberch es fa ressò detallat del relat que va derivar d’aquest fet. Els atacs contra Girona van comportar diverses incursions sobre els ravals de la ciutat i, concretament, a l’església de Sant Feliu, aleshores en territori fora muralla: “D’entre els saqueigs protagonitzats pels soldats francesos, destaca la profanació del sepulcre de sant Narcís. Segons la llegenda, uns soldats varen ocupar l’edifici de la Col·legiata com a caserna i varen profanar la sepultura del sant tot escampant les seves despulles fora del taüt, com a venjança per la frustració de no poder haver la ciutat. Sembla que un fuster va recollir les restes del sant per tal de preservar-les i al cap de poc va veure amb sorpresa com del taüt de sant Narcís eixien un eixam de mosques verinoses que es llançaren damunt del camp francès i atacant els cavalls i homes, provocaren una terrible mortaldat” (7).
La presència de les mosques associades amb el sant patró gironí es va incorporar en el mite hagiogràfic i, especialment, en les representacions artístiques que en van derivar fins convertir-se en símbol indissociable de la ciutat.
El braç de santa Tecla
La tradició tarragonina que vinculava el naixement del cristianisme a la ciutat a partir del suposat viatge de l’apòstol sant Pau va encomanar-se a la seva deixeble, santa Tecla d’Iconi (per a més informació vegeu l’article “700 anys de l’arribada del braç de santa Tecla a Tarragona” a Reliquiae Sanctorum in Catalonia, n. 6, maig-juny de 2021, p. 37-40). El comte rei Jaume II, el Just, va esforçar-se per obtenir-ne les relíquies i posar-les a la veneració de la ciutat catalana.
Aquesta voluntat es va posar en pràctica amb una bona resolució. Vicent Baydal en descriu els fets: “La veneració a Santa Tecla, doncs, era un assumpte de primera magnitud a Tarragona, per la qual cosa els canonges de la seu i els representants municipals pregaren el 1319 al rei Jaume II que sol·licités les seves restes a Oshin, el monarca del regne armeni de Cilicia, molt proper al lloc de naixement de la santa, la ciutat actualment turca de Konya, antiga Ikònion o Icònium. Així, després d’una missió que entre altres presents va portar al rei armeni un tron d’or, nombrosos cavalls andalusins i centenars de formatges mallorquins, els ambaixadors catalans van tornar amb dos braços i diversos ossos del cadàver, que van dipositar inicialment al monestir de Sant Cugat del Vallès. Finalment, el diumenge 17 de maig de 1321, al mig d’una fastuosa celebració, un dels dos braços va ser traslladat a la catedral tarragonina, on ha estat venerat durant segles” (8).
El cos de santa Praxedis i el seu patronatge mallorquí
Les relíquies de santa Praxedis o Praxedes a Mallorca formen part de l’arrelament de la devoció als sants a l’illa mediterrània. Gabriel Llompart i Joan Muntaner, confirmaven aquest fet: “El primer patronatge acreditat històricament a la història de Mallorca és el de santa Praxedes, el culte de la qual i devoció omple tota la baixa Edat Mitjana del petit regne insular” (9). L’itinerari i posterior arribada d’aquestes restes de la santa d’origen romà del segle III, segons Maria Barceló, cal cercar-lo segles enrere: “Sembla que quan Carlemany va anar a Roma l’any 800 per ser coronat pel papa Lleó III, aquest li hauria regalat les relíquies de la màrtir que s’emportà a França. Romangueren en poder dels reis francesos fins que el 1341 es produí un desafiament entre els monarques de França i Escòcia. Jaume III de Mallorca hi va intervenir ajudant al rei de França, que va vèncer, i en recompensa obtingué dites relíquies. Més endavant, Jaume III arribà a Portopí i les relíquies foren portades en processó fins al castell reial (l’Almudaina) en la qual els paraires ocuparen un lloc preferent que des de llavors l’invocaren per patrona” (10). L’any següent, segons la documentació històrica, el rei mallorquí les va dipositar a la capella de santa Anna del castell reial.
Reis a la recerca del cos de santa Bàrbara
L’interès dels monarques catalanoaragonesos es va dirigir a diferents sants i santes. Entre aquestes darreres cal comptar-hi, també, santa Bàrbara.
Vicent Baydal fa esment de les accions que es van fer per aconseguir el cos de la protectora contra les tempestes: «El 1322 està documentada la primera d’una llarga sèrie d’ambaixades que, entre altres coses, sol·licitaven al sultà mameluc de Babilònia –Egipte– el cos de Santa Bàrbara, la qual cosa està en són poder. Sembla que no hi va haver resposta a aquella petició primigènia, per la qual cosa es va tornar a fer cinc anys més tard, rebent en aquest cas una vaga promesa que va animar una nova missió el 1329, ja durant el regnat d’Alfons el Benigne (1327-1336)» (11). En aquesta ocasió, tampoc es va resoldre afirmativament. En època de Pere el Cerimoniós es van reprendre les accions. El 6 d’agost de 1344, des d’Avinyó, el papa Climent VI concedia llicència per obtenir del soldà de Babilònia la cessió del cos de de la santa i el facultava per viatjar fins a Alexandria (12).
Diverses ambaixades, entre les quals les de 1366, 1371 i 1373, van apropar-se a terres orientals per assolir el propòsit tan desitjat. Aquesta darrera va comptar amb un important desplegament: “La missió, finançada amb 2.000 florins d’or per un mercader barceloní i que es componia de més de trenta persones entre diplomàtics, escuders, falconers, joglars i trompeters, va mobilitzar novament els principals contactes del monarca […]” (13). Després del fracàs d’aquest intent, el rei Pere va abandonar la recerca. Finalment, Martí I l’Humà, va provar sort però amb el mateix resultat.
Notes:
1 Martín, Catalina. Las reliquias de la capilla real en la Corona de Aragón y el Santo Cáliz de la catedral de Valencia (1396-1458).València: Universitat de València, 2010, p. 108. Disponible en línia a: https://www.tdx.cat/handle/10803/52188#page=1
2 Martín, Catalina. Las reliquias de… [op. cit.], p. 109
3 Vegeu: Gimeno, Francisco M.; Gozalbo, Daniel; Trenchs, Josep (eds.). Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós. València: Universitat de València, 2009
4 Baydal, Vicent. “Santa Tecla, San Jorge y Santa Bárbara: Los monarcas de la Corona de Aragón a la búsqueda de reliquias en Oriente (siglos XIV-XV)”, Anaquel de Estudios Árabes, n. 21, 2010, p. 155-156
5 Belenguer, Ernest. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès Editors, 2007, p. 210
6 Desclot, Bernat. Crònica de la croada contra Catalunya. Barcelona Editorial Barcino, 2015, p. 142-143
7 Alberch, Ramon. El miracle de les mosques i altres llegendes. Girona: CCG Edicions, 2001, p. 18-19
8 Baydal, Vicent. “Santa Tecla, San…” [op. cit.], p. 157-158
9 Llompart, Gabriel; Muntaner, Joan. “El patronazgo de Santa Práxedes sobre el Reino de Mallorca”, Analecta Sacra Tarraconensia, 1968, Vol. 41, Núm. 2, p. 279
10 Barceló, Maria. ”Santa Praxedis, patrona del Regne de Mallorca (segles XIV-XVI)”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d’Estudis Històrics, n.. 77, 2021, p. 28
11 Baydal, Vicent. “Santa Tecla, San…” [op. cit.], p. 160
12 Madurell, Josep M. “Regesta documental de reliquias y reliquiarios (siglos XIV-XIX)”, Analecta sacra tarraconensia: Revista de ciències historicoeclesiàstiques, v. 31, n. 2, 1958, p. 291-292
13 Baydal, Vicent. “Santa Tecla, San…”, [op. cit.]
