Pere el Cerimoniós i Joan I rere les relíquies de sant Jordi
La tradició aragonesa considerava que l’aparició de sant Jordi a la batalla d’Alcoraç, a finals de 1096, va suposar la victòria de l’exèrcit de Pere I d’Aragó contra les tropes sarraïnes. Aquesta suposada intervenció va comportar la consideració del sant com a patró d’Aragó i, posteriorment, de Catalunya. El rei Jaume I el Conqueridor també va manifestar haver rebut l’ajuda del sant en l’ocupació de l’illa de Mallorca i així consta en el Llibre dels fets: “Segons ens contaren els sarraïns, primer de tot van veure entrar a cavall un cavaller blanc amb armes blanques. Nós creiem que devia ser sant Jordi, perquè en els llibres d’història trobem que l’han vist moltes vegades en altres batalles entre cristians i sarraïns” (1).
No són, aquestes, les úniques contribucions que la tradició i llegenda atribueix al sant en afers militars a territori català. L’any 960 se’l situava en auxili del comte Borrell quan alliberava Barcelona després de la ràtzia sarraïna encapçalada per Almansor. Lluís Millà n’esmenta d’altres i afirmava: “Les aparicions de sant Jordi es succeïren una i altra vegada, i es va estendre amb tanta força entre els catalans la certitud que comptaven amb l’ajuda del sant cavaller que, pel sol fet d’invocar-lo, ja es tornaven invencibles”; i afegia: “Quan l’exèrcit català atacava l’enemic, s’oïa com un clamor el crit de guerra que l’enardia: Sant Jordi, firam, firam” (2).
La gran i bona consideració que es tenia de sant Jordi va comportar, com no podia ser d’altra manera, un especial interès per posseir-ne relíquies. Josep Lluís Cebrián (3) ofereix un estudi del reliquiari d’un braç del sant que era propietat dels reis catalans: “L’any 1377 Elionor d’Aragó (1333- 1416), esposa de Pere I de Xipre (1328-1369) i filla de l’infant Pere d’Aragó, obsequià el rei Pere III el Cerimoniós (cosí germà seu) amb un braç de plata amb l’os gran del braç dret de sant Jordi”. El 7 de desembre d’aquell any, el rei va rebre la relíquia i en la festivitat del 23 d’abril següent es va rebre en solemne processó a Barcelona en un ric reliquiari de plata segons Cebrián: “caldrà establir entre estes dos dates l’encast de l’os major, el qual pertany sense dubte a l’orfebreria catalana del moment”. El mateix autor indica el destí que, finalment, va tenir la preuada peça: “El braç-reliquiari de sant Jordi fou dipositat a la capella de Santa Àgata del Palau Reial de Barcelona. L’any 1432 Alfons el Magnànim traslladà la relíquia a la capella de Santa Caterina del Palau Reial de València. Este monarca la diposità a la seu de València en 1437 com a fiança d’un préstec que li féu el capítol per a finançar la campanya de Nàpols. El préstec mai no fou retornat i la col·lecció reial de relíquies que constituïa la garantia de l’emprèstit restà des d’aleshores a la Seu”. Igualment, fa esment que València posseïa l’altre braç de sant Jordi del qual es va extreure un dit, el 1832, que es va concedir a Alcoi. En aquesta ciutat, aquest dit forma part de la coneguda festa anomenada de Moros i Cristians, celebrada al voltant del 23 d’abril, on és conduïda en processó i degudament venerada.
La relíquia de sant Jordi més buscada pels reis catalans va ser el crani. En el segle XIV, aquest sacre vestigi es venerava a una església de la Grècia Central. El rei Pere en va ser coneixedor i es va proposar obtenir-lo. Antoni Pladevall recull les accions que es van dur a terme: “entre el 1359 i el 1409, una vintena de documents parlen dels intents de Pere i els seus successors per obtenir el cap de sant Jordi, que es trobava a Levàdia, al cor del ducat català d’Atenes, i que després de moltes vicissituds es conserva encara avui a San Giorgio de Venècia” (4). Efectivament, malgrat la capacitat diplomàtica de la monarquia catalanoaragonesa, els intents no van passar d’un intens desig.
L’estratègia politicoreligiosa del rei Martí
Martí l’Humà, darrer comte-rei de la dinastia del casal de Barcelona de la corona catalano-aragonesa, tenia una especial predilecció per la possessió de relíquies. Maria Teresa Ferrer, precisament, recull que el seu caràcter pietós li va suposar un altre motiu, a més del més conegut de l’Humà pel seu bon caràcter: “Un altre sobrenom que li donaren els seus contemporanis, o almenys els d’una generació posterior a la seva, fou el de «l’Eclesiàstic»; ens l’ha transmès una breu crònica catalana anònima del seu regnat i ho justifica pel fet que era molt devot: volia sentir tres misses diàries i resava les hores com un prevere”. I, a més, afegeix: “La seva devoció s’expressà també en l’afany de reunir relíquies i de tenir una capella ben guarnida de tota mena d’ornaments i també de personal eclesiàstic” (5). Aquest afecte es va traduir amb un apropament i fidelitat als estaments eclesiàstics, en aquest cas cismàtics, de l’aragonès Pero Martines de Luna, que va adoptar el nom de Benet XIII (1394-1417). El contacte, just abans de rebre la corona, va permetre al futur monarca l’obtenció d’una important porció de Vera Creu que, segons Marta Serrano, considerava la relíquia més important: “el rei, al llarg de la seva vida, fou distribuint en preuades estelles durant els moments més especials” (6). I és que Serrano afirma que la seva ambició per les relíquies era notable: “Sense cap dubte, l’apilament de vestigis sacres fou un dels objectius del rei Martí, que no dubtà a recórrer a la rapinya si era necessari”; així recomanava al cònsol dels catalans d’Alexandria l’adquisició de restes de santa Bàrbara ja fos per transacció econòmica o per apropiació (7).
La convicció que les relíquies aportaven un impuls a la seva autoritat, era un factor que el sobirà tenia ben assumit i es va esforçar per obtenir-ne en gran nombre per així mostrar-les en els moments adequats com diu Marta Serrano: “Aquesta demostració de poder, que era inqüestionable sobretot en els dies assenyalats i preceptius en els quals aquestes relíquies s’exposaven davant les més altes jerarquies civils i eclesiàstiques, com és el cas del dia de la Passio Imaginis Domini, fixada només dos dies abans de la festivitat de Sant Martí desvetllava l’interès per establir, per part de la institució monàrquica, una clara relació politicoreligiosa a ulls del conjunt de la ciutadania” (8).
L’episodi més notable del protagonisme de les relíquies en el pensament del rei Martí va sorgir del suposat miracle que ell mateix va viure i que va atribuir a la intercessió de sant Sever, considerat bisbe màrtir de Barcelona. Honofre Manescal va descriure breument el considerat prodigi: “No es raho passar en silenci lo miracle gran que lo glorios sant Sever feu ab lo Rey don Marti, lo qual estava tant indispost, de una cama, que los metges, y cirurgians, avian resolt de llevarley, pero lo glorios sanct miraculosament lo cura. Y per quant lo cos del glorios sant Sever estava en sant Culgat del Velles parexentli estaria mes venerat en esta santa Iglesia, procura ab lo summo Pontifice se traslladas, lo ques feu , a quatre de Agost del any mil quatrecents y sinch, ab solemne professo, en la qual ana lo Rey don Marti, y son fill tambe don Marti” (9). Les relíquies es van dipositar en un arqueta i, en acurada processó encapçalada pel rei, van ser conduïdes fins a la catedral de Barcelona. Segons afirma Joan Valero, basant-se en Chròniques de Espanya de Pere Miquel Carbonell d’inicis del segle XVI, la processó fou tan solemne que es prolongà durant dues jornades (10).
Hi ha diverses representacions d’aquest esdeveniment que, pel seu ressò, devia gaudir d’una gran majestuositat. Una d’aquestes és a la capella del mateix sant Sever de la seu de Barcelona, la primera que pertany al mur transversal esquerre de l’edifici. S’hi pot veure el retaule barroc realitzat per Francesc Santacruz, cap al 1683, construït per Jacint Trulls, i Agustí Llinars segons indicacions de Pere Serra i , posteriorment, daurat per Par Llorens (11). Està compost per tres cossos amb tres carrers i la predel·la. A la part central d’aquesta predel·la, sota mateix de la figura del bisbe, hi és representat el trasllat del cos de sant Sever des de Sant Cugat. Precisament, l’estudi de Joan Valero (12) conté una descripció de la predel·la dictada per Esteve Gilabert Bruniquer en el segle XVII: «en l’altar de Sant Sever en la seu, on és pintada la solemne professó de la traslació del sant cors de Sant Sever, que fou a 4 d’agost 1405 (pintura antiga de 200 anys) on se veu que lo rei don Martí i los consellers porten les vares del tàlem, cobert lo rei ab lo sombrero i corona real, i coberts los consellers ab ses gorres, i davant del cors sant, van quatre macers o verguers, ab ses maces altes, que serien los dos del rei i dos dels consellers, i darrera va la reina ab sos dos macers; i tots los dits macers van ab les rodanxes que diem, al cap, que seria l’hàbit o insígnia del verguer o del macer; i que ço etiam, davant del rei o reina anaven coberts, i d’aquí haurà restat lo nom que els diuen avui, caperó; si bé ara no el porten al cap sinó cosit a l’espatlla, i nota’s, que prop de la reina va un rei que porta corona al sombrero, qui era lo rei don Martí de Sicília, fill del nostre rei don Martí d’Aragó, i no se li veuen macers davant, perquè encara que era primogènit, emperò no era rei nostre” (13). Amb aquesta celebració, diu Marta Serrano, el rei Marti va assolir un dels seus objectius, que també va procurar amb d’altres manifestacions religioses: “És cert que amb aquest trasllat, celebrat solemnement el mes d’agost de 1405, el sobirà va poder vincular-se directament i visualment amb sant Sever, model de bisbe cristià” (14).
L’associació personal del monarca es va reforçar amb un altre tipus d’accions, com diu Serrano: “Aquesta vinculació visual del monarca amb el que és sacre redunda en el desig de potenciar la capella reial de Barcelona com a receptacle arquitectònic de les relíquies més importants: ja l’agost de 1398 Martí I sol·licitava a Benet XIII la institucionalització de la seva capella com a entitat institucional exempta, projecte que el sant pare no acceptà fins poc abans de la mort del rei i que, inspirada en la Santa Capella de París, en ser la dipositària de les relíquies relacionades amb la Passió de Crist, el rei volia denominar Santa Maria de les Santes Relíquies” (15). I com conclou la mateixa autora, l’estratègia règia no comportava cap incoherència: “Que el sobirà utilitzés l’elenc de relíquies i algunes cerimònies religioses amb la finalitat d’enaltir la institució que ell mateix representava, és a dir, amb una evident intencionalitat política, no entra en contradicció amb la seva profunda religiositat” (16).
| El rei Martí i el seu deler per les relíquies: Diferents historiadors recullen l’afirmació que va fer el rei Joan I, el Caçador, quan l’any 1388 havia de rebre el cos d’un dels sants Innocents morts per Herodes, quan manava mantenir el secret, especialment davant el seu germà Martí (el seu futur successor) perquè en reclamaria un fragment ja que, en paraules seves en relació a Martí “qui no seria content si tots los cossos sants qui son en Roma havia, per gran devoció que deu lin ha dada”. |
La capella del Palau Reial (o de Santa Àgata) per acollir relíquies
A principis del segle XIV es va construir la capella del Palau Reial Major de Barcelona, coneguda actualment com de santa Àgata. Aquest recinte religiós, per decisió del rei Martí l’Humà, es va convertir en el principal espai per acollir les relíquies que aquest monarca tan apreciava. Catalina Martín així ho exposa: “Pel que fa a aquesta capella podem afirmar que la seva creació és un dels avenços més importants a la relació monarquia-relíquies, ja que fins aquest moment, de cap monarca, de la Corona d’Aragó, havia partit aquesta iniciativa, malgrat que a Europa sí que havia passat, com és el cas de Lluís IX de França o Carlemany. Fins ara, els reis no tenien un lloc específic als seus palaus per conservar les relíquies. Als seus viatges les relíquies anaven amb ells i a cada palau reial es guardaven a la capella. No obstant això, a partir d’aquest regnat no seria així. Amb Martí l’Humà, el monarca fidel col·leccionista i devot d’aquestes peces, es crearà un espai únicament per albergar-les a l’estil de la Sainte Chapelle que havia estat edificada en sis anys (1242 – 1248), i era també, davant tota l’obra personal de Sant Lluís” (17). Fins i tot, diu Francesca Español, es va decidir una data en la qual els creients tenien accés a presenciar les relíquies: “aquesta celebració es va fixar el 9 de novembre, coincidint amb la festivitat de la Passio Imaginis que commemorava un important miracle: el del Crist de Beirut, una imatge conservada en aquesta ciutat que havia sagnat en ser profanada pels jueus” (18).
La mort del rei Martí, l’any 1410, sense descendència directa per continuar la dinastia va suposar l’inici de la fi del projecte, segons Español: “El fast litúrgic es va extingir i el tresor sagrat va acabar convertint-se en moneda de canvi en mans d’Alfons el Magnànim. Com a garantia del préstec amb què va finançar la campanya militar italiana, els reliquiaris de la capella barcelonina i el seu preciós contingut, van ser dipositats a la catedral de València l’any 1437” (19). La relació d’aquestes relíquies conservades a la Seu de València seran tema d’un proper reportatge.
Notes:
1 Jaume I. Llibre dels fets. Alzira : Bromera, 2008, p. 137-138
2 Millà, Lluís. Sant Jordi. Patró de Catalunya. Barcelona: Editorial Millà, 1972, p. 60
3 Cebrián, Josep Lluís. “Braç-reliquiari de sant Jordi”, La llum de les imatges. Camins d’Art: Alcoi 2011. Catàleg. València: Generalitat Valenciana, p. 440-443
4 Pladevall, Antoni. “Jordi” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Editorial Claret, v. 2, p. 436
5 Ferrer, Maria Teresa. “Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei de la dinastia barcelonina” dins Martí l’Humà El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410) L’Interregne i el Compromís de Casp. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2015, p. 12
6 Serrano, Marta. “Semblança del rei Martí l’Humà a través de la seva promoció artística”, dins Martí l’Humà El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410) L’Interregne i el Compromís de Casp. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2015, p. 665-666
7 Serrano, Marta. “Semblança del rei…” [op. cit.]
8 Serrano, Marta. “Semblança del rei…” [op. cit.], p. 666-667
9 Manescal, Honofre. Sermo vulgarment anomenat del Serenissim Senyor Don Jaume Segon… Barcelona: Casa de Sebastià Cormellas, 1602, f. 57v
10 Valero, Joan. “Pere Torregrossa, Pere Jalopa i la capella de Sant Sever de la catedral de Barcelona”, Lambard. Estudis d’art medieval, vol. XXI (2010), p. 160
11 Barral, Xavier. Les catedrals de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 50
12 Valero, Joan. “Pere Torregrossa, Pere Jalopa…” [op. cit.], p. 165
13 Bruniquer, Esteve Gilabert. Relació sumària de l’antiga fundació i cristianisme de la ciutat de Barcelona i de l’antic magistrat i govern dels magnífics consellers i altres coses d’honor i bellesa de la ciutat. Barcelona, 1871, p. 37-38. Aquesta descripció va ser recuperada a: Agustí Duran i Sanpere a: «Un retaule de Sant Sever, exiliat i repatriat», Barcelona i la seva història. L’art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975, p. 339-340
14 Serrano, Marta. “Semblança del rei…” [op. cit.], p. 666
15 Serrano, Marta. “Semblança del rei…” [op. cit.], p. 668
16 Serrano, Marta. “Semblança del rei…” [op. cit.], p. 669
17 Martín, Catalina. Las relíquies de… [op. cit.], p. 110
18 Español, Francesca. “La Santa Capella del rei Martí l’Humà i el seu context”, Lambard. Estudis d’art medieval, v. 21, 2010, p.44
19 Español, Francesca. “La Santa Capella…” [op. cit.], p. 52
