L’estiu del 1936 un tribunal del comitè de Tremp jutjava mossèn Gregori Creus, consiliari del grup local de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC). El sacerdot justificava la seva innocència assegurant que la Federació no era cap partit polític, i menys encara feixista i que es proposava com a finalitat la formació integral d’una joventut sana i forta. La resposta dels acusadors, tal com s’explica en el llibre La Federació de Joves Cristians de Catalunya (Nova Terra, 1972) va ser més o menys aquesta: «Sí, era una associació que es feia simpàtica però l’hem d’eliminar perquè era el nervi vital del catolicisme a Catalunya i si hagués actuat deu anys nosaltres no hauríem pogut fer la revolució» (p. 198).
En efecte, el moviment juvenil havia tingut una progressió espectacular en els seus 5 anys de vida. Ideat pel prevere barceloní (de fet, de Vilafranca) Albert Bonet i Marrugat (1894-1974) , en un recés a Montserrat mesos abans de l’adveniment de la República, i consultat el bisbe de Barcelona -Irurita-, Bonet posà en pràctica l’ideal mitjançant una sèrie de conferències per tot el territori català. En podien formar part joves entre 15 i 35 anys, i tenia com a objectiu, en paraules de Mn. Francesc Sagrera i Riera, «forjar homes de tremp i de caràcter, de conviccions fermes i arrelades, d’envergadura espiritual fortíssima, i que siguin el llevat que fermentarà i infondrà un alè de vida nova a la societat.» És a dir, estava orientada a formar joves que actuessin com a motor de transformació i regeneració moral per al seu entorn.
L’organització de Mn. Bonet s’inaugurà oficialment el novembre de 1931 amb el nom de Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC) i tot seguit va néixer la publicació, de caràcter setmanal, titulada Flama, que sortí el 4 de desembre. Va ser cridat a presidir la FJC el llavors jove Fèlix Millet i Maristany (1903-1967), fill d’industrials i futur mecenes i financer, nebot del cofundador de l’Orfeó Català, Lluís Millet.
El signe de la FJC era la catalanitat i no es vinculava amb cap partit polític. El seu himne, compost pel mestre Joan Llongueres, tenia com a darrera estrofa la següent:
«Servents de Déu fins a morir, / res no ens detura ni ens espanta. / Hem vist la Pàtria ressorgir / i serà lliure i serà santa.»
Algú va objectar-hi que el qualificatiu «lliure» podia portar a veure-hi intenció política i es canvià per «invicta».
El seu creixement va ser tant ràpid i extens per tot el territori català que de seguida es van fer subfederacions especialitzades per sectors (agrícola, obrera, escolar, dependents, universitaris) i per interessos: cultura, corals, esport (falcons, etc.), excursionisme, aplecs… També es creà una organització paral·lela pels més petits (10 a 14 anys), anomenada «avantguardisme». Un secretariat general, presidit per Millet, ho orientava tot.
Malgrat el seu apoliticisme els partits esquerrans i organitzacions sindicals de classe el veien amb suspicàcia i temor, i per atacar-la millor la titllaven de política. De fet, de les inicials FJC es formà el nom «fejocista», que alguns utilitzaren maliciosament per confondre amb «feixista». Això succeí ja bastant abans de l’esclat de la guerra, quan l’acusació esdevindria fatal. En efecte, el llibre abans esmentat anota una altra anècdota en aquest sentit. S’explica (p. 39) que els partits d’esquerra criticaven la FJC i que, en concret, el Partit Comunista de Catalunya llançà una campanya d’acusacions l’abril de 1934 en què se’ls titllava de feixistes, jugant amb la fonètica de fejocista. Preveient-ne les conseqüències, Millet i el seu viepresident Ruiz Hebrard es desplaçaren a la seu dels comunistes del carrer Avinyó de la Ciutat Comtal per parlamentar amb els seus dirigents. Després d’exposar-los les veritables intencions del moviment, i de reconèixer-los el seu dret, els objectaren que «ells consideraven que s’havien de defensar ideològicament dels qui pretenien envair el seu terreny en el camp social de la lluita de classes». Malgrat que momentàniament aturaren la campanya, el mal ja estava fet.
Malgrat les dificultats del moment polític no es va poder impedir, doncs, la ràpida expansió de la FJC. Així, abans d’iniciar-se la Guerra Civil el nombre de fejocistes i d’avantguardistes arreu de Catalunya ja era d’uns 14.000 i 8.000, respectivament, distribuïts en 323 grups identificats. Com va dir Mn. Josep Maria Ballarin «d’haver arribat la Federació de Joves Cristians a la Plenitud, a deu anys de vida… un altre hauria estat el futur de la nostra terra».
Aquest mes de juliol ha fet 90 anys de la seva dissolució, per la via dràstica i violenta, de la FJC. Els seus locals van ser saquejats i incendiats pels elements del Front Popular que ocuparen els comitès i ajuntaments. Prop de tres-cents joves de la Federació van ser assassinats. La sang vessada, però, no va ser motiu suficient i la victòria del bàndol franquista tampoc va fer possible ressuscitar el moviment, que quedaria reclòs sota l’esquema més estricte i confessional d’Acció Catòlica.
Moltes coses van quedar estroncades el 1936. Els catalans ens vam veure abocats a una guerra que no era la nostra, que ens va dividir internament i que va permetre que elements al·lògens sembressin la destrucció i la mort sobre el cos civil català amb una impunitat totalment esfereïdora i, en part, inexplicable. No sembla, però, que la denominada «memòria democràtica» estigui encara preparada per afrontar críticament el que va passar. Enlluernats per la idea de «revolució», encara avui molts prefereixen una Catalunya espanyola a una de lliure i plena però sense els seus tentacles. Ho vam veure a bastament en el temps del procés. L’exemple del que van fer els joves de 1931, però, no hauria de caure en l’oblit.
