Diumenge vam obrir el diari i vam llegir que s’hi anunciava com els Mossos recorren a les armes llargues per combatre les sensacions d’inseguretat que viu la ciutat de Manresa.
Ahir la nostra filla de 15 anys no va voler anar a l’esplai perque hi feien unes jornades anti-racistes i a casa ja li hem explicat el que s’hi cou i perquè es fan. Amb quatre preguntes i preses de conciència en té prou per veure que el que volen combatre no és el racisme, sinó la nostra manera de viure.
És evident que a Manresa no tenim un problema amb el racisme, els manresans no perseguim la gent pel seu color de pell, no ho hem fet mai. De fet aquest problema mai ens l’hem plantejat perquè a Manresa, fins fa quatre dies la gent procedent d’altres països on tenen el color de pell, cultura i religió diferents, eren pocs i no presentaven cap problema en el dia a dia dels manresans; la seva presència era anecdòtica i la integració era pràcticament total i no condicionava el nostre dia a dia.
En 15 anys la fesomia dels carrers de Manresa ha canviat com un mitjó. Ara la presència de gent d’altres cultures llunyanes no és un fet anecdòtic, sinó que és gairebé predominant, no només a Manresa, sinó en general a totes les viles i ciutats del país.
Aquest excés d’immigració procedent de països pobres es deu bàsicament a una mala gestió per part dels nostres polítics pel que fa a qui deixar entrar al país i en quines condicions, no hi ha més raons. Ni els empresaris, ni la globalització, ni la baixa natalitat dels catalans hi tenen res a veure: és qui gestiona econòmica i socialment la nostra societat qui n’és directament responsable.
Els empresaris empraran la mà d’obra que tinguin disponible i si no en troben optimitzaran la producció o augmentaran els sous incentivant els treballadors perque hi vulguin treballar. La globalització ens dóna la possibilitat d’interactuar econòmica i socialment amb la resta de civilitzacions de manera més efectiva, però no és conseqüència directa d’un mal control de fronteres i de passar-se pel folre les lleis d’estrangeria de cap país seriós. En darrer terme tenim la baixa natalitat de les famílies catalanes. Aquest és un problema que ve de lluny i que s’ha d’abordar amb fermesa; tanmateix una manca de naixements no és raó per importar gent jove procedent d’altres cultures, amb unes constums diferents a les nostres i que s’han demostrat perdurables en els països receptors durant generacions, a fer la feina, en aquest cas la de tenir fills, que pel que sembla els catalans no estem disposats a fer.
Els polítics, incapaços com ens tenen acostumats de prendre responsabilitats i de passar factura dels seus fracassos, busquen culpabilitzar la població, fins i tot la que els hi ha donat confiança, del seu fracàs.
Davant d’un problema d’inseguretat real i constatat, la seva propaganda ja fa anys que treballa en treure ferro a l’assumpte amb el famós «no és inseguretat, és una precepció». Percepció creada i fomentada pels nostres enemics, els dolents, l’ultradreta. Doncs bé, si fossin percepcions, les armes llargues no serien necessàries i amb quatre xerrades a casals d’avis i escoles en tindrien prou per reduïr la criminalitat, però no és així, la realitat és tossuda.
Davant d’un problema de descontrol immigratori que perjudica seriosament el nostre dia a dia, amb serveis públics saturats i caiguda en picat de la qualitat educativa, fan unes jornades anti-racistes per treure’s les puces de sobre i culpabilitzar una altra vegada els autòctons per fer-los sentir els dolents, insolidaris i responsables en primera instància de tots els mals, fins i tot les agressions que puguem patir són culpa nostra per ser uns privilegiats!
Article publicat originalment al Substack de l’autor el diumenge 25 d’octubre de 2026.
