Molts catalans tenim un gran neguit pel que fa la supervivència de la identitat catalana davant el que es percep com una amenaça demogràfica i cultural. L’arribada massiva de persones d’altres llocs no s’està traduint en una integració lingüística i cultural efectiva en la llengua catalana, en part perquè no hi ha un incentiu clar o una necessitat real d’aprendre la llengua en un context de bilingüisme i sense un estat propi que protegeixi i impulsi la llengua catalana. Només amb classes de català no s’aconseguirà que aquestes persones adoptin plenament la identitat catalana, ja que ni tan sols els catalans d’origen aconsegueixen mantenir una presència significativa en la seva pròpia terra. La comparació amb la situació de l’anglès als Estats Units ens mostra que si el català fos imprescindible per viure a Catalunya, la gent forana s’afanyaria a aprendre’l, cosa que ara i aquí no succeeix, més aviat tot el contrari.
Una mostra d’aquesta situació, que d’alguna manera es podria qualificar obertament i sense maquillatges de colonial, ha estat la darrera agressió lingüística patida per una pacient a mans d’un metge inadaptat ocorreguda a la Clínica Dexeus, la darrera però no la definitiva baula d’una llarga cadena d’agressions contra la nostra llengua i contra els catalans, consentida passivament des de les nostres administracions.
A hores d’ara l’única solució que es beslluma, mentrestant, seria anar a l’arrel de la qüestió, sense subterfugis i amb valentia i imaginació: intentar reduir -com a mínim-, ni que sigui per mitjans indirectes i reenfocant l’economia, l’arribada massiva de persones d’altres països. Cal estroncar els fluxos demogràfics cap a Catalunya, ja que aquestes onades migratòries han sobrepassat el límit de la sostenibilitat cultural i, a més, ja s’estenen per la majoria del territori, sense pràcticament deixar cap lloc lliure i sense possibilitat d’aixopluc per part nostra en cap comarca que encara sigui de clar predomini català, perquè pràcticament ja no n’hi ha cap.
Però sense un estat propi ni mitjans per fer-ho, i amb una falta de voluntat generalitzada, cal reconèixer que aquesta solució esdevé bastant dificultosa, tot i que és l’única alternativa o possibilitat que ens queda, i en canvi la hipòtesi d’una dissolució definitiva de la identitat catalana si no s’actua amb determinació, malauradament, pren més força. Cal reflexionar i debatre obertament aquesta situació. És un gravíssim problema que s’ha d’abordar amb urgència i sense tabús.
