Ens administra -per delegació- una casta de capataços que com més va cada cop són més a prop de “los catalanes del régimen; tota aquella caterva de Porcioles, Lopez-Rodós, Samaranchs, etc… Una gent només atenta als seus interessos corporatius i que fan servir una retòrica buida que ja no vol dir res; els vetlladors del cadàver d’un país inexistent atents exclusivament al seu propi benefici, tot constituint una mena de ciment que no deixa respirar aquella part de la societat -especialment els joves- encara sana i no viciada com ells pels seus pactes infames amb el Poder, el poder de veritat i per delegació dels grans manaies mundials, radicat a Madrid i ben sovint genèticament franquista.
Ens volen fer combregar eternament amb rodes de molí, com si fòssim infants o febles mentals, mentre ells van acumulant guanys i poder, a costa del país i de tota mena de danys col·laterals, llengua i cultura inclosos, cosa que no els treu pas la son, ja que la majoria ben sovint no disposa de biblioteca pròpia ni tampoc d’una ferma tradició cutural, arribistes com són, els uns, i descendents de drapaires estraperlistes emparentats amb funcionaris franquistes, els altres.
En definitiva, això ja no dóna més de sí, però mancats de motivacions ètiques no dubten pas a recórrer a tota mena de mitjans per a mantenir-se en el poder, tot fent veure a les masses que les molles que cauen de la taula són el millor que poden tenir. I en això la majoria de mitjans hi ajuden força, atenallats com estan per tota mena de subvencions, cosa que fa que renunciïn a una informació veritablement objectiva per a acabar creant un veritable comissariat polític, en la millor tradició orwelliana i totalitària.
Un cercle viciós perfecte, on el poble, com un vugar hàmster, no pot deixar de córrer indefinidament atrapat dins un cilindre que dóna voltes a si mateix permanentment. Molt hauria de canviar tot per a que el cilindre es desenganxés i el “hàmster-poble” pogués escapar i tornar a ser lliure. Tot i això no se sap mai. Com deia aquell “els designis del Senyor són inescrutables”.
Potser qualsevol dia apareixerà una gran esquerda i tot s’esberlarà. Sempre hi poden haver sorpreses inesperades, també en forma de nous líders que congriïn al seu voltant el creixent descontentament. Però no ho tindran fàcil, ja que és una lluita contra molts interessos i poders fàctics. Tot i això no hi ha res estricament predible ni impossible. És la nostra única esperança.
