De Santes Jordines o el fals feminisme

El feminisme mal entès ha portat a algunes reivindicacions estúpides, d’altres perjudicials per a la societat, com voler posar quotes al cos de bombers o de mossos d’esquadra. Una altra de sonada és la que, per aquestes dates, ens surt amb la reivindicació de Santa Jordina, precisament el dia del Sant Patró de Catalunya. Podríem pensar que això és cosa de quatre friquis, si no ho veiéssim reivindicat per escoles, editorials, partits polítics autoanomenats catalanistes i, fins i tot, per organismes públics de la Generalitat a través de les autodenominades «comissions d’igualtat». Qui no té feina, el gat pentina.

Santa Jordina va ser una anacoreta franca que, segons la tradició, va viure entre els segles V i VI a Clarmont, a la regió de l’Alvèrnia, a Occitània. El seu sant se celebra el 15 de febrer. En canvi, el 23 d’abril del 303 és el dia que, segons el martirologi, va morir Sant Jordi a Lod, actualment Israel. El 1436 es va proposar a les Corts Catalanes de convertir aquesta data en festa de precepte. La proposta es faria efectiva el 1456, tot popularitzant les roses amb la venda d’aquestes flors a la sortida de la missa a la capella del mateix sant del Palau de la Generalitat. Enguany fa 569 anys que Catalunya celebra, doncs, la festa del seu Patró. Per bé que ja no és festa de precepte, s’hi va afegir, durant la dècada de 1920, la Diada del Llibre i de la Rosa, amb tanta fortuna que d’ençà de 1996 el 23 d’abril és el Dia Internacional del Llibre per la UNESCO. Aquesta és una curiosa i enginyosa manera de commemorar el patró i, alhora, fer una reivindicació de la lectura (per a homes i dones), convertir-lo en el dia català dels enamorats i, tot plegat, continuar sent un dia laborable. En el fons, una oda a la catalanitat ben entesa.

Per alguna estranya connexió neuronal que se’ns escapa, aquesta amalgama festiva i reivindicativa no és del grat dels promotors de la falsa Jordina. Els cou la llegenda del cavaller i el drac, que els recorda que el món, i la societat, no és com es pensen que és (en una confusió entre la realitat i la seva imaginació), sinó que el Mal existeix i que necessitem els sants. Els dol que hi hagi dones femenines, la feminitat i la bellesa, que no estan renyides amb la fortalesa i el coratge. No n’han tingut prou de carregar-se el Procés i, de passada, el País. No poden deixar pedra sobre pedra.

Però és que, si volen, aquestes feministes, o les «comissions d’igualtat» de conselleries i ministeris, a semblança dels comissaris polítics d’altres èpoques, tenen moltes altres ocasions per reivindicar-se, si creuen que Sant Jordi no els representa: per exemple, podrien esperar-se al dia de la patrona de Catalunya, Santa Maria, en l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat, que s’escau 4 dies després de la festa de Sant Jordi, o sigui el 27 d’abril.

Que algunes escoles, a títol particular, s’hagin decidit a commemorar aquesta suposada «feminització» de la festa, té un mig passi. Que ho facin institucions oficials, no pot ser de rebut.

Que passeu tots molt bona diada de Sant Jordi, i força i coratge en els temps que venen.