Sense català obligatori, no hi ha cap Catalunya possible

Una veritat incòmoda

Hi ha una veritat incòmoda que molts prefereixen ignorar: mentre milions de residents puguin viure, treballar i criar fills a Catalunya sense parlar ni una sola paraula en català, i sense que això els generi cap incomoditat, el futur de la nostra llengua —i, per tant, de la Nació catalana— està condemnat. Aquesta situació no és ni natural ni casual. És el resultat d’un projecte d’Estat (espanyol/castellà) sostingut durant més de tres segles, d’ençà del Decret de Nova Planta fins a les sentències del Tribunal Constitucional contra la llengua dels catalans.

L’Estat espanyol ha promogut, premiat i blindat el castellà com a instrument d’assimilació. I mentre això passava, Catalunya ha acceptat jugar amb les regles del perdedor.

El bilingüisme no és la solució: és el problema

Durant dècades se’ns ha venut el “bilingüisme harmoniós” com una mostra de riquesa cultural i convivència. Però la sociolingüística ja fa temps que n’ha desmuntat la fal·làcia. Joshua Fishman ho va demostrar amb claredat: quan dues llengües coexisteixen en un mateix territori, la llengua dominant s’imposa inexorablement. Això és exactament el que ha passat a Catalunya.

Les dades són esfereïdores. Vam deixar de ser majoritaris fa només trenta anys, quan menys de la meitat de la població tenia el català com a llengua habitual, ara som el 33% i en algunes localitats no en queda rastre. En només dues dècades, la substitució lingüística s’ha accelerat. 

Les institucions catalanes han cedit, una darrere l’altra, davant la pressió demogràfica, mediàtica i política castellana. La immersió lingüística és avui atacada judicialment i abandonada a l’escola. Les entitats que “defensen” el català (Òmnium, Plataforma per la Llengua…) eviten parlar de fer obligatòria la llengua o de fer-la parlar a l’escola i prefereixen enfocar-se en la resistència interpersonal (“Mantinc el català”) mentre el castellà, impertorbable, va guanyant terreny i el bilingüisme es consolida. Eviten abordar l’arrel del problema: la colonització del país per part dels castellans, la immigració massiva i l’absència de poder polític per a fer-hi front.

El català, condició d’Estat

A diferència de països com Finlàndia, Islàndia o Letònia, aquí no s’exigeix el coneixement de la llengua pròpia ni per treballar ni per obtenir la ciutadania. El model català no ha estat d’integració, sinó de tolerància malentesa i sempre sotmès a les lleis castellanes: una deixadesa disfressada de pluralisme que, en la pràctica, condemna el català a la marginalitat.

A cap país europeu se li acudeix oficialitzar les llengües de la immigració. Tots els estats imposen la seva llengua nacional. No hi ha cap nació normal que hagi sobreviscut cedint la seva llengua al criteri de la “convivència amable”.

Exemples de polítiques lingüístiques d’èxit

1-Israel

L’hebreu havia deixat de ser una llengua parlada habitualment cap al segle II dC, després de la dispersió jueva. Durant gairebé dos mil anys es va mantenir com a llengua litúrgica i erudita, però no com a llengua materna ni vehicular. Tot va canviar amb el moviment sionista, que a finals del segle XIX i principis del XX va impulsar la reconstrucció d’una nació jueva a Palestina.

• Eliezer Ben-Yehuda, considerat el “pare de l’hebreu modern”, va encapçalar la campanya per revifar l’hebreu com a llengua viva i d’ús quotidià.
  
• Amb la creació de l’Estat d’Israel el 1948, es va adoptar l’hebreu com a llengua oficial única, malgrat la diversitat lingüística dels immigrants (yiddish, rus, àrab, ladí…).
  
• Es van establir escoles hebrees obligatòries, es va crear l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, i la llengua es va imposar a l’administració, l’exèrcit, els mitjans i l’espai públic.
  
• Resultat:
  Avui dia, més del 90% de la població d’Israel parla hebreu i el país és l’únic cas reeixit d’una llengua “morta” que ha tornat a ser majoritària i hegemònica. Això no es va aconseguir amb tolerància, sinó amb decisions polítiques radicals i nacionals.

2-Corea del Sud

Durant l’ocupació japonesa (1910–1945), l’imperi del Japó va prohibir el coreà a les escoles, l’administració i la premsa, i va intentar japonitzar totalment la societat coreana. El coreà va sobreviure sobretot en l’àmbit familiar i clandestí.

• Després de la independència, la República de Corea (1948) va establir el coreà (hangul) com a llengua única de l’Estat, de l’escola i de la cultura.
  
• Es va rebutjar oficialitzar qualsevol altra llengua, tot i la presència d’una minoria significativa de parlants de xinès, japonès o anglès.
  
• El sistema educatiu i mediàtic es va construir només en coreà, i es va convertir en l’eix simbòlic de la reconstrucció nacional i democràtica.
  Resultat: Actualment, el 100% de la població parla coreà com a llengua principal, i és una llengua forta i vital a tots els nivells. El seu ús és obligatori a l’administració, la justícia, l’educació i els mitjans. La defensa lingüística és política d’estat, i s’ha reforçat fins i tot amb exportació cultural (K-pop, cinema, literatura…).

3. Lituània

Sota la Unió Soviètica, el rus es va imposar com a llengua oficial de l’administració i l’ensenyament superior a tot el bloc soviètic. El lituà es va mantenir en entorns familiars i locals, però va perdre terreny institucional.

• Amb la independència de 1990, Lituània va restaurar el lituà com a única llengua oficial de l’Estat.
  
• L’ús del rus va ser eliminat de l’administració, de l’escola i dels mitjans públics.
  
• La constitució lituana de 1992 va establir el lituà com a llengua nacional obligatòria en tots els àmbits públics.
  
• Per obtenir la nacionalitat lituana, cal acreditar coneixement suficient de la llengua.
  

Resultat: El lituà ha passat de ser una llengua subordinada a ser l’eix vertebrador de l’estat modern. El seu ús és universal en l’ensenyament i l’administració, i representa un cas reeixit de descolonització lingüística.

En canvi: Irlanda, amb el gaèlic relegat a llengua cerimonial, és l’exemple més clar del fracàs d’una nació que no va fer de la llengua una prioritat política real. Occitània i Bretanya mostren com l’Estat francès ha exterminat les llengües de nacions sense estat  imposant el francès.

Propostes clares per revertir la situació del català

1. Fer del català un requisit obligatori per a qualsevol lloc de treball públic o servei al públic.
   
2. Condicionar el permís de residència i la (futura) nacionalitat a l’aprenentatge i ús efectiu del català.
   
3. Blindar la immersió lingüística total com a model universal de l’escola catalana.
   
4. Reduir dràsticament la immigració, fins a garantir la integració lingüística real.
   

Aquestes mesures no són ni xenòfobes ni excloents. Són exactament allò que fan tots els estats que volen continuar sent el que són. Per això Catalunya s’ha de proclamar urgentment Estat.

Però abans cal sortir del marc mental de l’autonomisme acomodat, de la por al conflicte. Perquè el conflicte ja hi és. És el conflicte entre una nació que vol existir i un Estat que vol dissoldre-la.