La Feria de Abril de Barcelona és una celebració importada i fomentada per sectors polítics i econòmics que, lluny de promoure la integració de la immigració arribada massivament al nostre país durant el segle XX, ha reforçat els mecanismes de colonització cultural i de negació de la identitat catalana.
És ben sabut que l’onada immigratòria procedent sobretot del sud d’Espanya va ser fomentada pel règim franquista amb la voluntat explícita de diluir la personalitat nacional catalana i trencar la cohesió social del país. L’objectiu era clar: castellanitzar Catalunya a través d’una substitució demogràfica silenciosa.
A diferència d’altres processos d’immigració a Europa, a Catalunya, la dictadura de Franco -i després també part de la classe política postfranquista- va impedir qualsevol procés real d’integració nacional. El resultat va ser una gran bossa de població aliena a la llengua catalana, als costums dels catalans i a la identitat catalana.
Un exemple clar d’aquesta preocupació inicial el trobem en el discurs de Jordi Pujol a l’opuscle Immigració, problema i esperança de Catalunya (1958), on advertia que:
«Si aquesta immigració massiva no es catalanitza, Catalunya desapareixerà com a poble.»
La Feria de Abril: símbol colonial
En aquest context de no-integració, la Feria de Abril va ser importada el 1971 per col·lectius d’immigrants andalusos a Barcelona. Lluny de ser una expressió folklòrica espontània, la seva promoció a gran escala i el suport institucional posterior han convertit aquesta fira en un símbol visible de la colonització cultural castellanista a Catalunya.
Mentre la cultura catalana lluitava per sobreviure a la repressió franquista, s’impulsava una celebració que exaltava una cultura forana, amb hegemonia del castellà i amb elements simbòlics (sevillanes, toros, vestits de faralaes, rebujitos) absolutament aliens al nostre país. Aquesta celebració ha reforçat entre molts immigrants castellans la idea que poden viure a Catalunya sense haver-se d’integrar ni assimilar-se a Catalunya.
La inauguració institucional de la Feria de Abril amb la presència de l’aleshores batlle de Barcelona, Pasqual Maragall, el 1992, n’és una mostra clara. Maragall va elogiar públicament la fira com a símbol «d’una Barcelona oberta i diversa». No obstant això, en aquells mateixos anys, la situació als barris obrers perifèrics evidenciava una greu fractura: el català pràcticament ja havia desaparegut de l’espai públic en municipis com L’Hospitalet, Badalona, Sant Adrià del Besòs, així com en molts districtes com Nou Barris, Sant Martí o la Mina.
La complicitat política i la traïció dels governs autonòmics
D’ençà de la transició democràtica, diversos presidents de la Generalitat han claudicat davant la pressió del discurs multiculturalista espanyolista. Flagrant fou el suport de presidents com José Montilla -ell mateix d’origen andalús- que va promocionar la Feria de Abril com un exemple de la «Catalunya plural».
La Feria de Abril ha rebut subvencions públiques de la Generalitat que, segons dades oficials, superaven els 300.000 euros anuals per a castellanitzar l’espai públic català. Mentrestant, moltes escoles alertaven que el català era «residual» a les aules.
Heribert Barrera tenia raó
En aquest sentit, resulta pertinent recordar la figura d’Heribert Barrera, primer president del Parlament de Catalunya restaurat i destacat patriota català, que va advertir reiteradament sobre les conseqüències negatives d’una immigració massiva.
En una entrevista del 1984 a El Periódico, va afirmar:
«Hi ha un percentatge altíssim d’immigració que no vol integrar-se a la cultura catalana. Aquesta actitud ens pot fer desaparèixer com a poble.»
Tot i la polèmica generada, Barrera assenyalava un problema estructural que l’Estat espanyol/castellà i les institucions catalanes han preferit ignorar durant dècades.
Salvador Illa, president dels colons, menysprea Montserrat
I per acabar, el president Salvador Illa, que ha deixat clar a qui serveix i què representa: no al poble català, sinó als interessos dels colons castellanistes instal·lats a Catalunya. La seva absència a la commemoració del mil·lenari del santuari de Montserrat -una diada històrica i carregada de simbolisme nacional- contrasta de manera insultant amb la seva presència entusiasta a la festa d’importació sevillana. Mentre milers de catalans s’aplegaven al cor espiritual del país, ell ha preferit fer discursos en castellà al Fòrum, lloant la «diversitat» i la «convivència» o, dit altrament, la substitució cultural i la negació de la identitat catalana. Salvador Illa no actua com a representant dels catalans, sinó com un gestor més al servei de l’espanyolisme, del “bilingüisme” i del retorn dels toros com a símbol de l’imperialisme espanyol a Catalunya.
La necessitat d’un model nacional català
La Feria de Abril de Barcelona no és un acte d’integració: és un acte d’exhibició de força espanyolista dins de Catalunya, un recordatori que una part significativa de la població que va arribar durant el segle XX no va voler integrar-se al país d’acollida.
La integració autèntica hauria d’haver significat l’assumpció plena del català, la defensa per part d’aquestes famílies de la immersió total a les escoles, la transmissió generacional i enfortiment de la llengua, la participació en les festes pròpies del país i l’adhesió als valors nacionalistes que defineixen el catalanisme històric.
És hora que Catalunya revisi aquests errors històrics i qüestioni seriosament els mites del passat, que ens han abocat on som. És hora que Catalunya enarbori la bandera de la descolonització com una necessitat per garantir la continuïtat de la nació.
