Per a sorpresa de ningú mínimament informat i amb dos dits de front els Estats Units (Donald Trump) i Israel (Benjamin Netanyahu) van iniciar, fa ja setmanes, una campanya militar contra l’Iran dels aiatol·làs. Evidentment defensant cadascun d’ells els seus interessos particulars, en aquesta ocasió força coincidents. Tots dos estan preocupats per la possibilitat de que l’Iran pugui disposar d’armes nuclears i vectors de llençament i ben farts de la seva implicació en el terrorisme islamista.
Els que s’hagin estranyat o escandalitzat per aquest atac israeliano-nordamericà o és molt ignorant i no entén com funciona el món o és un hipòcrita que té afinitats i interessos lligats a la teocràcia iraniana. Val a dir que després de resoldre la Guerra de Gaza amb la victòria israeliana el govern d’aquest país estava obligat a frenar d’una vegada als aitol·làs iranians i el seu suport als grups armats d’àrabs palestins, com Hamàs i Hisbul·là. Així mateix havia d’impedir com fos que l’Iran acabés el procés per a aconseguir armes nuclears. No estem aquí parlant d’un perill hipotètic sinó d’una amenaça real contra l’existència de l’estat d’Israel. Tant si era sols o amb ajuda els jueus havien de fer-ho.
Afortunadament podien comptar amb el president dels Estats Units, Donald Trump, que tampoc veia amb bons ulls aquesta possibilitat. Prou dolent és un Putin rus o un Kim Jong-un nordcoreà amb armes nuclears com a assegurança contra intervencions estrangeres com per a trobar-se amb un Khamenei o qualsevol altre aiatol·là iranià. Perquè una cosa -dolenta- és suportar a un malparit i una altra a un sonat fanàtic (o una colla de sonats fanàtics, per a ser més exactes).
Segurament Trump va prendre la decisió després de veure les protestes dels ciutadans iranians i la repressió del seu govern, confiant en un aixecament popular contra el règim. També devia de confiar en que els governs àrabs de la zona i els europeus li farien costat. Val a dir que sembla que en això s’ha equivocat, si més no parcialment.
Des del moment en que van caure les bombes americanes i israelianes les protestes als carrers iranians es van apagar. Lluny de servir d’estímul per a perseverar més aviat les ha frenades. És com si els iranians estiguessin esperant que els nordamericans i els israelians els facin la feina de derrocar el règim. I això no
funciona així.
Un règim polític no cau per uns quants bombardejos, per més mal que li puguin fer (i els hi han fet molt!). Cau per una acció de força sostinguda sobre el terreny. Tant se val que sigui una revolta civil, popular, com una intervenció militar terrestre de forces estrangeres. I ara mateix no hi ha cap potència estrangera disposada a envair l’Iran. Així és que li toca als seus ciutadans espavilar-se.
No dic que Israel o els Estats Units no vulguin la caiguda del règim teocràtic musulmà de l’Iran. El que dic és que es tracta d’una operació molt difícil i costosa i no estan disposats a assumir-la, com resulta comprensible.
Potser, per a entendre tot això, caldria adonar-se de quins són els objectius de nordamericans i israelians.
De més important a menys els podem classificar en quatre:
-El primer, destruir el programa nuclear iranià.
-El segon, destruir la seva capacitat per a fabricar míssils i drons.
-El tercer, debilitar greument a les seves forces armades.
-El quart, derrocar el règim teocràtic islàmic dels aiatol·làs.
Els tres primers els poden aconseguir amb aquesta campanya de bombardejos aeris. No han de desplegar tropes sobre el terreny, dins les fronteres iranianes. I ja els estan assolint. Pel que fa al quart és evident que substituir el règim actual per un altre d’amic o, almenys, neutral seria una gran fita. Però requereix una invasió militar i això, en les condicions actuals, no és factible.
De moment ens ha quedat molt clar que els serveis secrets israelians han fet una magnífica feina. Tenen informació precisa, exacta, al màxim nivell sobre l’Iran. I l’han aprofitada molt bé. Tenir un càrrec en aquell país és portar dibuixada una diana a l’esquena. Han estat eliminant a tots els dirigents. No els servia de res la discreció i el secret. Els israelians sabien sempre on trobar-los. Han escapçat el règim i creat el caos. Ara mateix no se sap qui carai mana allà. Teòricament és un fill de Khamenei, però totes les fonts el donen per molt malferit i no se li ha vist el pèl ni se li ha sentit la veu des del seu (discutit per alguns aitol·làs) nomenament.
Hem vist també com havien hackejat les càmeres de seguretat dels recintes militars fins el punt d’oferir-nos imatges en directe de la destrucció dels centres de comandament des de dins. Han esborrat arxius amb informació sobre dones detingudes. I han arribat a l’extrem de que l’unitat de contraespionatge iraniana encarregada de perseguir els espies israelians estigués formada… per espies israelians.
També els nordamericans han demostrat la seva efectivitat, encara que d’una manera més clàssica: amb bombardejos massius i demolidors. També ens han deixat imatges de film de Hollywood, amb el rescat dels pilots nordamericans derribats, amb aterratge de les seves unitats d’elit passejant-se per territori iranià i eliminant a trets a qui s’atrevís a enfrontar-s’hi.
Però és ben cert que no tot va com els agradaria o com esperaven. O almenys com li agradaria i com
esperava Donald Trump.
Després de veure que no es mantenien les accions populars, que els enfrontaments dels civils amb les
forces del règim no es convertien en un aixecament seriós i efectiu, Trump va confiar en un cop d’estat intern. I gairebé ho va aconseguir. Malauradament l’intent de cop, força prematur, protagonitzat per l’expresident Hassan Rouhani i el seu ex-ministre d’exterior Mohamed Javad Zarif va fracassar i van ser detinguts. Després de l’inici dels bombardejos Trump ha estat alternant el pal i la pastanaga, confiant en un canvi de dirigents que permeti una sortida negociada. Que, de fet, és el que sempre intenta.
També li ha sortit malament arrossegar als països europeus en la seva lluita contra l’Iran. Alguns col·laboren en tasques logístiques o secundàries, altres s’hi oposen frontalment, com Espanya, posant traves a l’ús de les seves bases. En general són contraris als bombardejos i insisteixen en una solució negociada que no implicaria el canvi de règim. Si fa no fa el mateix que els Emirats Àrabs o el posicionament d’Aràbia Saudita, que col·labora, però no s’acaba d’implicar directament. Val a dir que, com en ocasions anteriors, els saudites permeten el pas dels avions israelians per sobre del seu territori (com us penseu que arriben a l’Iran?) i van amenaçar a l’Iran amb afegir-se als bombardejos si tornaven a llençar míssils al seu territori. També és cert que el seu antagonisme contra l’Iran ve de lluny.
No és en absolut la mateixa situació que quan es va produir la invasió de Kuwait o que quan s’esdevingué la invasió de l’Iraq. Així, doncs, llevat que hi hagi una sorpresa (aixecament popular o cop d’estat) aquest conflicte probablement s’acabarà quan nordamericans i israelians hagin assolit els tres primer objectius que he citat abans.
Qui sortirà guanyant serà Israel, com en els darrers anys. No només per frenar el programa nuclear iranià, destruir o reduir la seva capacitat de fabricació de míssils i drons o debilitar el seu exèrcit sinó també per la millora en la relació amb els seus veïns àrabs. Molt especialment amb l’Aràbia Saudita. Tenir interessos comuns ajuda molt. En aquest cas l’enemistat comuna amb l’Iran és un gran què. Però també el projecte israelià d’oleoducte que permetrà evitar el pas de vaixells petroliers per l’estret d’Ormuz. Un oleoducte que beneficiarà a molts països i que deixarà en no res les amenaces iranianes de bloquejar l’estret o exigir un peatge.
També sortiran beneficiats els ucraïnesos, que han estat fent servir la seva experiència en drons i en lluita contra drons ajudant als països de la zona. Punts a favor seu davant de Trump, ja posats. Ja es veurà a partir de demà, dimarts 7 d’abril, que és quan -si no s’ho repensa- acaba l’ultimàtum de Donald Trump a l’Iran.
Per cert, pels que pensen en desembarcaments de tropes nordamericanes, jo no dic que no siguin possibles. Dic que no són probables. Ni tan sols ocupar les illes del Golf Pèrsic no els valdria la pena. I desembarcar en el continent encara menys. Com a molt -i és molt suposar- això podria passar si hi hagués un aixecament popular important o un cop d’estat militar iranià. I no seria tant per a envair el país sinó per a provocar que el règim iranià enviés les seves unitats militars deixant-les exposades a atacs aeris que podrien arrassar-les. Però dubto molt que veiem aquest film.
