Hi ha dies en què caminar per Barcelona se’m fa feixuc, com si la ciutat existís en un doble miratge que ja no sabem distingir. D’una banda, continua exhibint aquella vitalitat tan nostra. Però, de l’altra, noto com s’esfilagarsa la identitat profunda, la que feia que els barcelonins ens reconeguéssim entre nosaltres sense necessitat de dir-nos res. No ens enganyem, el «bon dia tingui» no era del tot nostre, però potser ara ens hem passat de frenada.
Tenim un ajuntament que parla molt de convivència, de cohesió, d’ideals elevats… però que recula just en el moment en què toca exercir autoritat. El resultat no cal descriure’l gaire: espai públic descontrolat, carrers on costa respirar, barris saturats i una sensació de decadència que ja no és percepció subjectiva. És un diagnòstic, i a més, un diagnòstic compartit.
Si volem que Barcelona torni a ser aquella ciutat que ens feia treure pit, la de l’ambició i la de la decència quotidiana, abans hem de reparar allò que hem deixat anar amb una frivolitat sorprenent. I això demana recuperar dues coses que ja semblen gairebé revolucionàries: seny i ordre. No demano miracles. Demano realisme.
El padró, monument a la picaresca
Fa anys que el padró municipal s’ha convertit en una porta giratòria: gent que entra, gent que s’inscriu, adreces que acumulen noms com si fossin capses on es llença de tot. I mentre això passa, tota la maquinària pública, sanitat, escoles, serveis socials, funciona d’acord amb un cens que ja no sap exactament a qui serveix.
Tan radical és exigir verificació? Comprovació presencial? Una mínima depuració? Si el padró és la clau que obre l’accés a serveis que financem tots, no és seriós continuar administrant-lo com si fos una formalitat sense conseqüències.
No cal inventar cap sistema nou. Només cal fer complir el que ja existeix. Però cal voler-ho. Potser ens hem de preguntar a qui interessa l’empadronament fals.
Els carrers i el comerç que se’ns escapen entre els dits
Hi ha barris que han vist proliferar establiments que no formen part de cap projecte de ciutat; locals que apareixen i desapareixen com bolets d’una economia que ningú no mira massa de prop. L’eix comercial que ens sostenia, familiar, català, proper, útil, es dilueix. De fet, desapareix.
Barcelona no recuperarà els carrers si no recupera abans el seu model comercial. I això vol dir posar límits, repensar concessions, avaluar l’impacte econòmic real i apostar per un teixit que aporti valor, no soroll.
No és cap fòbia al canvi. És una defensa del què mereixem. Del que és nostre i hem heretat.
Inspeccions de veritat: sense por, sense teatre
Ja ho diu la frase: “Quan l’administració no vol mirar, algú sempre vol aprofitar”. I és exactament això el que ha passat: inspeccions de cartró pedra, anuncis grandiloqüents i poca, molt poca, determinació.
Barcelona necessita constància. Revisions reals. Criteri sòlid. I sobretot, la valentia de tractar tothom igual, perquè només les ciutats que apliquen les mateixes normes a tothom mantenen la dignitat col·lectiva. Ara no està passant, si ets barceloní d’origen, ja cal que et portis bé.
Una immigració que Barcelona no gestiona, sinó que simplement rep
Barcelona no gestiona la immigració: la pateix. No té competències reals ni eines suficients; només rep les conseqüències d’una política estatal que ha convertit la ciutat en porta d’entrada sense cap criteri de capacitat ni de sostenibilitat social.
A Barcelona no hi falta habitatge: hi sobra gent. La pressió migratòria descontrolada genera situacions que l’Ajuntament ni pot ni vol afrontar. Al contrari: hi ha una permissivitat que insulta els veïns que fa dècades sostenen aquesta ciutat.
Barcelona és una ciutat on no s’hi han posat límits. És una ciutat obligada a absorbir més del que pot integrar. Està obligada a fer veure que tothom que arriba ho fa amb bones intencions, quan el resultat és el que tots coneixem: tensió al carrer, inseguretat, precarietat, serveis col·lapsats i un sentiment creixent de desordre.
Barcelona no pot ser un embut permanent. No pot continuar funcionant amb la fantasia que tot és compatible, perquè no ho és. La ciutat té un límit, com qualsevol comunitat que vol preservar la identitat, la convivència, la cohesió i la seguretat.
Gestionar la immigració és garantir que qui arriba per sumar tingui una oportunitat real d’integrar-se. Però això només és possible si abans es protegeix la qualitat de vida dels qui ja hi viuen. Aquest principi és elemental en qualsevol àmbit de la vida privada; cal aplicar-lo també a l’àmbit municipal.
Els serveis públics, sanitat, educació, habitatge, no poden continuar operant al límit ni ser utilitzats com a camp de proves d’una bondat impostada. Cal dir-ho clar: la capacitat d’una ciutat no la marca el “context mundial”, sinó les decisions que fa anys que ningú no s’atreveix a prendre.
Barcelona necessita coratge polític. I coratge polític és dir prou. No tenir totes les competències no vol dir renunciar a dir amb claredat què necessita Catalunya. I el que necessita és una moratòria. Si no som capaços d’assumir en condicions l’arribada d’immigració descontrolada, l’únic gest responsable és tancar provisionalment l’aixeta, posar ordre i, quan toqui, reobrir-la en funció del que el país pugui assumir. Ningú pot integrar allò que supera tots els límits materials i socials de la ciutat.
Som nosaltres, els catalans, els qui hem de decidir amb qui volem compartir casa nostra, amb quina capacitat real de convivència comptem i quin model de país volem garantir.
Això és el que s’espera d’un govern valent: protegir la cohesió social, preservar l’ordre i marcar els ritmes d’entrada que el territori pot sostenir. Això és governar. I, sobretot, això és tenir el coratge de dir el que fa massa temps que molts callen.
Barcelona, recupera’t. O ens perdràs a tots.
He sentit massa vegades que “no s’hi pot fer res”, que “això passa arreu”. I no, no ho compro. El que passa als nostres carrers no és un fenomen natural, no és pluja, ni vent. És la conseqüència directa d’anys de renúncia a governar. La lluita és pel poder, no per millorar la ciutat.
Aliança Catalana defensa que una ciutat forta és una ciutat que no té por de dir sí, no, i prou, quan cal. Una ciutat que protegeix els seus veïns. Que decideix qui hi pot viure i en quines condicions. Que deixa enrere aquesta barra lliure disfressada de progressisme tou.
Barcelona està en pal·liatius. Recuperar-la demana caràcter. Demana lideratge. Demana tornar a estimar-la prou fort per a no deixar-la anar.
