Aquest estiu he tingut l’oportunitat de visitar dues ciutats que són actualment capitals d’Estats europeus reconeguts i consolidats: Liubliana, capital d’Eslovènia; i Sòfia, capital de Bulgària. El que tenen en comú és que la condició de capitals d’Estat ha estat l’element determinant que ha facilitat el seu benestar, la captació d’inversions, poder decidir què volen ser… En el cas de Liubliana, capital de l’Estat eslovè d’ençà de 1991, moment de la independència del país, em fa l’efecte que si avui en dia existís encara Iugoslàvia parlaríem d’una ciutat molt secundària, desconeguda, que ningú que no tingués unes mínimes inquietuds culturals visitaria i que no captaria les inversions que capta.
Pel que fa a Sòfia, esdevingué capital de Bulgària l’any 1879, un any després de la seva independència respecte l’Imperi otomà. La seva elecció fou essencialment política: era una ciutat mal comunicada, sense ferrocarril i sense cap riu navegable a prop, condició sine qua non per a tota ciutat important abans del segle XX. La raó fou l’esperança que a curt termini Bulgària pogués recuperar les fronteres que havia tingut durant l’anomenat “Primer Imperi Búlgar”, existent entre els segles VII i XI, que s’estenia fins a les portes dels mars Adriàtic i Egeu. Finalment, aquest projecte no ha arribat a existir mai, però l’efecte capital ha reportat a Sòfia unes inversions i possibilitats que segurament no hauria tingut si la tria hagués estat d’una altra ciutat. El cas de Sòfia, diguem-ho clar, té molts paral·lelismes amb Madrid (i no deixa de ser significatiu que parlem de les dues capitals europees edificades a una major alçada sobre el nivell del mar).
Aquests exemples em conviden a reflexionar sobre Barcelona, una ciutat a la qual no li fou necessari ser capital d’Estat per ser una referència econòmica i cultural a nivell mundial durant el segle XIX i bona part del segle XX. S’ha acusat als catalans de manca de mentalitat d’Estat, d’haver invertit molts esforços en indústria, en comerç i en cultura (i haver-ho fet molt ben fet), però de tenir una greu mancança de sentit d’Estat (una de les múltiples raons que expliquen els dubtes i la manca de decisió durant els fets de la Tardor de 2017). Bona part d’aquest capital humà que va facilitar l’auge econòmic català venia de Barcelona, però en combinació amb diverses illes industrials repartides arreu del Principat, amb les colònies industrials ubicades als llits dels rius Llobregat i Ter, sobretot; però també amb altres indústries d’arreu: la llana del Vallès, el suro de l’Empordà…; així com el dinamisme comercial de ciutats com Reus, Figueres… Un retrat que recorda enormement l’Anglaterra dels mateixos anys. A l’alçada dels anys 30 era viable una visió de país, un territori amb unes característiques culturals i socials comunes amb una capital dinàmica com a referència.
El franquisme va reportar un abans i un després a la història de Catalunya i, particularment, de Barcelona. Les arribades massives d’immigrants provinents del sud i centre de l’Estat van comportar una transformació cultural de la capital i del seu entorn immediat. La conseqüència principal fou que, per primer cop en la història de Catalunya, hi havia territoris on no era necessari saber català (al contrari, comportà l’aparició de barris on el català esdevingué una llengua desconeguda); però també la sobrepoblació de Barcelona i el seu radi immediat, amb tots els problemes d’habitatge, insalubritat… que va comportar aquesta arribada massiva. Durant el franquisme la indústria resistí, i Barcelona continuà essent l’anomenada “fàbrica d’Espanya”; però les crisis econòmiques que han caracteritzat Occident a partir del darrer terç del segle XX han comportat el tancament de múltiples fàbriques i la terciarització de les nostres ciutats. Barcelona n’és un dels exponents més flagrants: la seva ubicació marítima, els seus múltiples punts d’interès cultural, han propiciat la desviació de capitals cap a la indústria turística, amb les conseqüències econòmiques i socials que no cal que reiterem en aquestes línies.
Un altre element que s’accentuà a partir del franquisme fou un allunyament cultural (per no dir una ruptura, en segons quins casos) entre Barcelona i la resta de Catalunya. La idea que Barcelona era una ciutat castellanoparlant va esdevenir molt difosa a partir de la dècada de 1970. Recordo de petit haver anat a Barcelona i sobtar-me com, per defecte, els adults que m’hi duien es dirigien en castellà a tothom amb qui parlaven (en un moment, pel que s’ha vist a posteriori, on el català encara tenia una presència molt activa, a diferència de la percepció que reps avui en dia). D’una manera subtil, Barcelona esdevingué una cosa totalment diferent de la resta del país i l’evolució d’aquest fenomen s’ha anat accentuant amb els anys. En cercles nacionalistes percebo un predomini rural, amb una visió del món molt allunyada de la de les ciutats, per no dir amb una important hostilitat envers el que impliquen. Per a un urbanita com jo i per a un amant de Barcelona com és el meu cas, se’m fa molt dur sentir certs comentaris que conviden a donar Barcelona per perduda, a gairebé plantejar un futur Estat català mutilat, on la capital i certs punts es podrien mantenir dins d’Espanya. En altres paraules, que s’emblanquini el projecte tabarnià.
Bona part del problema rau en que Barcelona necessita ser capital d’Estat. Potser el Principat se li fa petit. Uns Països Catalans (per no dir catalano-occitans) podrien ser el més natural, tot i que hauria de ser un projecte més a llarg termini. I la possibilitat que fós capital d’Espanya, o com es planteja en certs ambients progressistes, co-capital, és totalment inviable per una raó molt senzilla: l’article 5 de la Constitució espanyola diu clarament que la capital d’Espanya és la “Villa de Madrid”, article posat estratègicament dins d’un Preàmbul impossible de modificar. Fugiu de tot debat sobre una eventual co-capitalitat Madrid-Barcelona: és totalment anticonstitucional (independentment de no desitjat per les elits governants espanyoles).
El que vull dir és que fóra oportú recuperar la visió global de país que es tenia als anys 30 del segle passat; que intentem, barcelonins i no barcelonins, tenir una visió oberta de país: els primers saber que teniu un rerepaís que necessita una capital dinàmica; els segons, que tot aquella cantarella antibarcelonina és falsa. Fugiu com de la pesta de tots aquells que vulguin separar Barcelona i Catalunya. Un Estat català amb una capital potent com és Barcelona, amb capacitat de dictar les seves pròpies normes i triar els seus propis models econòmics, seria una gran solució al moment de decadència accentuada que està vivint, fruit de gairebé un segle de desnaturalització i de pressió mental (i no només mental) per aïllar-la de la resta del país.
