Caldria que els veritables nacionalistes reflexionéssim sobre la conveniència o no d’adobar un model ultraliberal i capitalista globalitzador. Pot resultar bastants nefast per a les identitats nacionals, especialment per a les que no tenen estat propi. D’aquí la necessitat de diferenciar-nos-hi i d’incidir en l’ecologia i el decreixement, sectors en els quals també incideix l’esquerra, d’aquí la necessitat de bastir ponts amb certes esquerres no dogmàtiques.
És una tasca difícil però no impossible. Per exemple als països escandinaus a hores d’ara ja hi ha formacions d’esquerres que s’han adonat de com de nefasta pot ser la immigració massiva i indiscriminada i li posen traves. D’aquí la necessitat, doncs, de distingir entre una esquerra pragmàtica, no jacobina i fins i tot patriòtica, d’una pseudoesquerra demagògica, babaua, jacobina i globalista, que a més sol ser la més totalitària.
I la cosa hauria de ser recíproca. El món esquerranós hauria de veure que no tots els moviments que volen preservar les identitats nacionals són iguals i que hi poden haver moltes concomitàncies; en el cas de casa nostra, per exemple, l’oposició al Hard Rock, a l’ampliació de l’aeroport, a la massificació turística i a la cimentació del litoral, coses que sí que volen les formacions lligades a l’ultraliberalisme globalitzador -com Junts mateix-.
Pensem-hi, doncs. A l’hora de defensar la nostra nació el que hauria de prevaldre és, i valgui la redundància, la seva defensa efectiva -hauria de ser l’objectiu primordial- , sigui amb qui sigui, per damunt de prejudicis ideològics. És clar que això hi ha elements sectaris que no ho poden entendre pel seu grau d’ofuscació ideològica. Evidentment n’hauríem de prescindir i intentar formes de col·laboració o pactes, a efectes pràctics -ni que només fos per a això-, sense prejudicis i a fi de bastir nous eixos de treball, amb la gent més oberta i conscient, ja que estem en una època en què motes etiquetes i dogmatismes ja estan arnats i periclitats.
