Passejar avui pel centre històric de Barcelona és fer un viatge a un no-lloc. La ciutat, que havia estat expressió viva de la cultura catalana, ha esdevingut un decorat per al turisme massiu i la globalització comercial:
Retolació en castellà o en anglès, franquícies idèntiques a les de qualsevol altra metròpoli i una absència gairebé total de catalanitat a l’espai públic. El comerç tradicional -el que parlava la nostra llengua, coneixia els veïns i et feia sentir a casa- ha estat substituït per negocis que no tenen cap lligam amb el país.
Ens cal recatalanitzar urgentment l’espai públic
I això, renacionalitzar l’espai públic, comença per una transformació profunda —però perfectament legal— del model comercial i institucional del país, com defensen els partits polítics inequívocament nacionalistes i identitaris. No parlem de grans utopies, sinó de mesures viables.
Rètols i atenció en català, per llei.
Com al Quebec, tot establiment ha d’oferir servei en la llengua pròpia. Incomplir-ho, com passa ara, ha de tenir conseqüències.
Un Estat com Andorra pot concedir ajuts i permisos amb criteri de nacionalitat. Llicències comercials, bonificacions fiscals i accés a oportunitats per a ciutadans andorrans (catalans) o residents legals, arrelats i de llarga durada.
Es tracta d’aplicar sempre criteris socials i de sostenibilitat en la contractació pública, subvencionar i donar prioritat absoluta a empreses locals, amb plantilla arrelada al territori i compromeses amb la llengua i la cultura catalana.
Cal afavorir en exclusiva el comerç català i de proximitat, tot reduint els impostos municipals als petits establiments gestionats per catalans, així com invertir en campanyes públiques per consumir en català i apostar pel producte local.
L’espai públic no pot ser ocupat només per terrasses de bar i botigues de souvenirs. Ens cal recuperar espais amb una oferta que dignifiqui el país i ofereixi una imatge al visitant de país culte, ric i pròsper, amb una història, un tarannà i una tradició mil·lenària.
Aquestes mesures es basen en criteris legals —com la residència, la nacionalització o l’arrelament social— i poden aplicar-se de manera plenament coherent amb la normativa europea.
Garantir la continuïtat de la nostra cultura
Cal passar dels discursos als fets. Això vol dir prioritzar el teixit econòmic que ens és propi: subvencionar els negocis que treballen en català i fer que els contractes públics vagin a empreses compromeses. No pot ser que una administració catalana contracti empreses que no usen el català ni per atendre la gent ni per etiquetar els seus productes.
Un exemple clar: si una cooperativa agroalimentària de les Terres de l’Ebre comercialitza en català i fomenta productes de quilòmetre zero amb denominació d’origen, ha de tenir prioritat davant una multinacional que no coneix ni el país ni la llengua. Així es protegeix la identitat del país.
Un exemple que ja coneixem: el «Consum Estratègic»
Un precedent d’aquesta línia va ser la campanya «Consum Estratègic» de l’ANC, que va posar el focus en el poder del consumidor per canviar el país. Malgrat les dificultats legals i la persecució política, la idea va quallar: molts catalans van començar a triar on comprar i a qui contractar, amb criteris de país.
L’objectiu era clar: empreses amb seu social a Catalunya que no haguessin marxat després del Primer d’Octubre, que respectessin la llengua catalana, promoguessin la cultura local i fomentessin valors com el cooperativisme, la sostenibilitat o la innovació tecnològica.
Garantir que el futur no ens esborri del mapa
Tenim partits polítics com el Front Nacional de Catalunya i Aliança Catalana que, si els donéssim confiança, farien molta feina que no s’ha fet mai i que s’arremangaran per recuperar la Catalunya real. Arreu del país, hi ha signes de reacció. Joves emprenedors que obren negocis en català. Municipis que revaloritzen la seva cultura. Consumidors que exigeixen ser atesos en la seva llengua. El poble hi és. Hi som.
No es tracta de tornar enrere, sinó de garantir que el futur no ens esborri del mapa.
