La dècada de 1950 va marcar a Catalunya un abans i un després en la seva història cultural. L’arribada massiva d’immigrants de diverses regions espanyoles, i la seva instal·lació en multitud de nuclis de població on arribaren a ser majoritaris, va comportar una transformació en la fesomia cultural d’aquelles poblacions. El principal tret fou que, per primer cop en tota la història de Catalunya, hi havia barris i viles on es podia viure sense conèixer el català. Per molt que els discursos immigracionistes i bilingüistes ens venguin el contrari, la veritat és que el català era llengua coneguda per la totalitat dels residents al Principat a l’alçada de 1950 i d’obligat coneixement: tota persona que es traslladava a Catalunya amb voluntat de fer-ho per un temps o per sempre abans d’aquella data acabà parlant la llengua. No per qüestions de simpatia o d’enriquiment cultural; simplement perquè era la llengua de la terra i era necessària per ser atès als comerços i al carrer. El mateix Francesc Candel dedicà moltes pàgines de la seva obra Els altres catalans a diferenciar els que havien arribat als anys 20 i 30 del segle XX, que esdevingueren catalanoparlants de seguida per una simple qüestió de necessitat, dels arribats en el moment de publicació del seu llibre, que havien esdevingut majoritaris sobretot a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i on no només el castellà havia esdevingut llengua de comunicació sinó que la visió cultural espanyola també havia esdevingut majoritària.
Les indústries i la construcció foren el motor que convidà a aquesta immigració a assentar-se predominantment als voltants de Barcelona. Com a herència d’aquesta transformació cultural, l’Àrea Metropolitana s’ha consolidat com a un territori on la catalanitat ha esdevingut cada cop més precària. El fenomen iniciat durant el franquisme, que va transmetre a la resta del país la sensació que Barcelona i el seu entorn immediat havien esdevingut un territori descatalanitzat, s’ha accentuat els darrers anys amb els nous fenòmens migratoris, tant amb els anomenats expats com la immigració provinent de fora del continent europeu. Manca veure com repercutirà aquest fenomen a les tendències electorals futures, però ja fa unes quantes dècades que hom pot observar com l’Àrea Metropolitana és el cau de vots dels partits espanyolistes (o si més no, dels que, sobre el paper, són formalment sucursals de partits amb seu fora del Principat). El PSC i, en certes poblacions, el PSUC i els partits i federacions que el succeïren, acapararen les alcaldies de Barcelona i el seu entorn durant els primers anys de «democràcia». També ha estat aquest vot el decisiu cada cop que hi hagut eleccions espanyoles: una major participació del cinturó urbà de Barcelona ha propiciat victòries o resultats dignes del PSOE. I des del segle XXI, a partir del moment en que l’Àrea Metropolitana ha deixat de percebre la Generalitat com una administració aliena, els partits espanyolistes han tingut bons resultats a les eleccions autonòmiques; sobretot el PSC, però no oblidem la victòria de Ciudadanos a les eleccions del 21 de desembre de 2017.
És a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, juntament amb altres enclavaments urbans (el camp de Tarragona, alguns enclavament costaners,..), on predominava el sector secundari i actualment són els serveis els principals demandants de mà d’obra, on s’ha pogut captar amb més intensitat aquest canvi de referents culturals.
Tot i així, el sector primari no ha quedat al marge del fenomen: durant el franquisme es van crear quatre entitats de poblament rurals ocupades per mà d’obra pagesa provinent de les regions empobrides del centre i sud d’Espanya. Aquestes poblacions eren Gimenells, El Pla de la Font, Sucs i Poblenou del Delta (en origen Villafranco del Delta). A l’empara del Instituto Nacional de Colonización (en endavant INC), creat el 1939; foren el resultat d’un pla que comportà la creació de centenars d’assentaments rurals similars arreu de la geografia espanyola. L’Estat expropià finques improductives de grans terratinents que tenien possibilitat d’esdevenir operatives si s’impulsava una política d’aprofitament del regadiu (parlem de finques properes a llits fluvials). L’Estat venia una finca al coló, li adjudicava un habitatge i aquest tenia un període de 30 anys per pagar el préstec estatal amb el producte de les seves collites o del seu treball. L’INC s’encarregava de la construcció dels edificis comuns: església, escola, cooperativa…
Aquest fenomen ha estat poc estudiat a nivell català. Foren només quatre casos en tot el Principat dels cap a 300 projectes que es desenvoluparen arreu de l’Estat. Cal tenir present que el criteri fonamental fou la proximitat als grans rius, i en el cas català només l’Ebre complia aquestes condicions. Precisament, els rius catalans, particularment el Llobregat i el Ter, havien viscut al llarg del segle anterior el fenomen de la implantació d’indústries a les seves lleres, aprofitant els salts d’aigua per a la generació d’energia per fer anar les màquines de les fàbriques. Aquests salts d’aigua havien aprofitat també l’aparició de les colònies industrials, uns assentaments de població que, a grans trets, foren el referent per a les colònies agrícoles franquistes.
Però el fenomen de les colònies agrícoles catalanes té el seu interès en el sentit que veiem també repetit el cas de transformació cultural que es visqué a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. De fet, parlem del mateix context: arribada massiva d’immigració amb una llengua, cultura i visió del món diferent de l’autòctona i que esdevé majoritària en el territori objecte d’assentament. En el cas de les colònies agrícoles, el fenomen ja és més accentuat pel fet que parlem de pobles de nova planta, fundats tots ells a partir de la dècada de 1940. El cas de Gimenells i el del Pla de la Font és el més significatiu i el que ha tingut més notorietat arreu de Catalunya. El 1991 aquestes dues entitats se segregaren del municipi d’Alpicat i passaren a constituir el de Gimenells i el Pla de la Font. A les eleccions municipals d’aquell mateix any el PSC les guanyà; i a la majoria de les conteses municipals que hi hagut des d’aleshores el guanyador ha estat PSC, PP o Ciudadanos. Únicament entre 2011 i 2015 hi ha hagut un batlle de CiU, Albert Aldavert. I és el batlle que va iniciar el seu mandat l’any 2015, Dante Pérez Berenguer, el que personifica com cap altre la pervivència del sentiment cultural espanyol en aquesta localitat. El novembre de 2017 va abandonar el PSC i es va afiliar al PP en el context posterior als fets d’octubre d’aquell any. No va aconseguir renovar la batllia malgrat la seva victòria a les eleccions de 2019, però el 2021 va aconseguir recuperar la vara i el 2023 tornava a guanyar-les amb majoria absoluta. El novembre d’aquell mateix any, però, es va donar de baixa del partit com a queixa pel suposat apropament del mateix als partits formalment independentistes. Els darrers anys ha adquirit notorietat per la seva aproximació a les tesis de l’entitat Núcleo Nacional, tot i que en cap moment n’ha formalitzat la inscripció i avui és batlle de Gimenells sense cap filiació política.
L’interès del cas de Gimenells i el Pla de la Font és el clar paral·lelisme que hom veu amb el recorregut electoral dels municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En el cas de Gimenells, com que el municipi es va constituir el 1991, no visqué els anys en els quals l’entorn barceloní es podia vendre com a cinturó roig. La història d’aquest municipi s’ha desenvolupat en un context clar de «vot ètnic», de vot en funció dels referents nacionals i culturals dels votants. És el mateix que hem pogut copsar a l’Àrea Metropolitana. Gimenells ha passat desapercebut per formar part del districte electoral de Lleida; el vot majoritari espanyolista té poca repercussió a les conteses autonòmiques i estatals, a diferència del que passa a l’entorn de Barcelona. Però el seu cas ens permet copsar el paper dels nouvinguts des de 1950 com a colonitzadors; i curiosament, anomenats com a tals en el cas de Gimenells i els altres pobles que conegueren el fenomen. Els colonitzadors agrícoles esdevingueren també colonitzadors culturals; importadors d’una llengua, cultura i visió del món diferent de la pròpia del país. Gimenells és una prova palpable de la batalla demogràfica, de com una arribada massiva transforma la idiosincràsia d’un territori. Si arriben 500 persones a una població de 10.000 habitants es veuen obligades a adaptar-se a la situació existent. Si n’arriben 100.000 són aquests els que propicien la transformació cultural del lloc d’arribada. I si es crea una nova entitat i és tota poblada amb persones immigrants, serà la seva cultura la que marcarà el dia a dia d’aquesta entitat. I tant pel que podem veure a Gimenells com a qualsevol població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un canvi que es perpetuarà a les generacions següents.
