A principis d’any es va presentar al Parlament de Catalunya una moció per declarar l’Emergència Demogràfica, en la qual vam col·laborar en la seva redacció. Malgrat l’infructuós debat parlamentari que se’n va derivar i el fet que fou rebutjada per la majoria de la cambra, des de Renaixença Demogràfica reivindiquem la validesa i importància de les propostes presentades.
Un dels punts principals que contenia el text era el de marcar-se un objectiu realista a 5 anys vista d’augment de la taxa de fecunditat (TFR) des del catastròfic 1,1 actual fins a un 1,7 fills per dona. En altres paraules, marcar-nos una primera fita en el llarg i inexcusable camí que ens hauria de dur de nou a una fecunditat de reemplaçament (2,1 fills/dona).
El valor de 1,7 no és un objectiu quimèric propi d’altres latituds, sinó una taxa de fecunditat que fins fa pocs anys era relativament habitual en països europeus tant diversos com la República Txeca, Dinamarca, França o el mateix Regne Unit. Un valor només lleugerament per sobre de la mitjana de la UE fa cinc anys. Assolir un 1,7 de fecunditat garanteix que les noves generacions són, com a mínim, el 80% de les dels seus progenitors. Metafòricament seria com obrir un “paracaigudes” que permetria alentir la pèrdua de població i guanyar temps a l’hora de completar la recuperació.
Què cal fer és senzill, tenir més fills. Com fer-ho podria donar per un simpòsium de durada incerta. El que pretenem en aquest article és únicament plantejar escenaris matemàtics teòrics que permetrien assolir aquest objectiu de mínims del 1,7 fills/dona i que ens poden donar pistes de com actuar:
- Menys no-maternitat (A): El primer que salta a la vista i la raó principal de la baixa fecunditat és l’astronòmic 43% de dones que es projecta que no tindran fills. Si les dones sense fills fossin, en proporció, les mateixes que durant els anys del 60-70 (un 8-10%), l’objectiu s’assoliria inclús sense necessitat de tenir famílies més grans.
- Reforç 2n fill (B): Tot i que els 2 fills segueix sent l’opció més habitual de les dones que són mare avui a Catalunya, si aquesta opció arribés al 50% de totes les dones en edat reproductiva, assoliríem l’objectiu
- Via equilibrada (C): Reduint les dones sense fills al 25% i augmentant les famílies de +3 fills s’aconseguiria també arribar al 1,7 fills/dona
- Famílies nombroses (D) : Aquesta via no passaria per reduir les dones sense fills, sinó per aconseguir que com a mínim un 40% de dones que són mares tinguin +3 fills, de les quals almenys la meitat 4 o més.
Evidentment no existeixen només 4 camins independents per arribar a aquest objectiu que plantegem com a exercici teòric, sinó que al final es tracta de fer millores en tots els àmbits. Tot indica que el front prioritari hauria de ser el de reduir substancialment el número de dones sense fills. I aquí segurament la qüestió no va d’ajudes a la natalitat, sinó de creació i millora d’entorns de socialització.
Duplicar el nombre de families de 3 o més fills (actualment aproximadament el 7%) sembla també condició sine qua non. Decantar les famílies amb un únic fill (que han anat creixent els últims anys) cap als 2 també seria una mesura efectiva.
En definitiva, per l’objectiu marcat del 1,7 hi ha diverses estratègies. El que caldrà posar sobre la taula ara són els mecanismes i mesures que produeixin aquest efecte. I aquesta és la part més complexa amb la qual, entre tots, haurem d’experimentar i treballar sense descans els propers anys.
Des de Renaixença Demogràfica volem ajudar a fer-ho possible, perquè creiem que no tenim alternativa i ens ho juguem tot.
