És ben sabut que, del 1979 ençà, a l’Iran hi governa un règim teocràtic i misogin ensems que s’acarnissa implacablement contra la dissidència. Tanmateix, els mitjans convencionals, els mateixos que tergiversen termes com «genocidi» o «apartheid», distorsionen fins a quin punt aquest règim és opressor i sanguinari.
Pel que fa a les dones, tan sols cal tenir en compte la frase de l’aiatol·là Khomeini: «Caldria violar les presoneres verges abans d’executar-les perquè no vagin al cel» per a copsar fins a quin punt aquesta tirania maligna s’ha acarnissat contra les dones. Unes dones que ara tornen a ser traïdes pel gros de “feministes” occidentals, que no han mogut ni un dit per a solidaritzar-s’hi. Actualment les dones de l’Iran, a més a més de no poder mostrar els cabells en públic (si ho fan s’arrisquen a ser detingudes i colpejades, de vegades fins a la mort, per la policia de la moral i, actualment, també a perdre el carnet de conduir, entre d’altres), tampoc no poden dansar en públic ni fer-ho en privat si les enregistren. Malgrat això, moviments com el de «Dona, vida i llibertat» s’alcen coratjosament contra els misògins opressors que les volen sotmetre. Durant els darrers anys, entre aquestes autèntiques defensores dels drets i les llibertats de les dones ja hi ha hagut un bon nombre tant de màrtirs (Mahsa Amini, Armita Geravand, Nika Shakarami, Aida Rostami, etc.) com d’heroïnes de valor extraordinari realment admirable (Nasim Gholami, Ahoo Daryaei, etc.).
Pel que fa a la resta de la població, aquest moviment d’alliberament femení ha estat el detonant del malestar general amb el règim opressor. Després de 47 anys de dictadura, la societat en general, sobretot els joves, ja n’estan tips i s’estimen més arriscar la pell que continuar de viure oprimits. I potser caldria analitzar una mica més fins a quin punt pot resultar insofrible aquesta dictadura: si ja és greu, molt greu, que en un país hi hagi la pena de mort, que s’aplica, sobretot, als dissidents polítics, encara ho és més que hi hagi tràfic d’òrgans dels executats i que llurs famílies en rebin el cos sense l’òrgan corresponent; i també és encara més greu disparar a matar els manifestants fins a provocar milers de morts, exigir a les famílies de les víctimes un nombre de diners desorbitat per a recuperar-ne els cossos o donar-los-els de franc si afirmen que, en lloc de manifestar-se contra el govern, formaven part del bàndol de la policia del règim.
Per tant, fóra bo de donar suport a tots aquests autèntics lluitadors per la llibertat i de poder pressionar, com sigui, perquè rebin el màxim de suport internacional possible. El seu exemple és una nova mostra que el “progressistes” i “solidaris” de façana són uns hipòcrites i que, quan es duu a terme una lluita alliberadora real, o fan com si no hi fos o la condemnen. Al capdavall, el wokisme, com a mal que és, tergiversa el significat de les paraules, distorsiona la realitat, converteix causes que, d’entrada, eren o haurien de ser justes en bestieses ridícules i, quan actua, sempre ho fa a favor dels interessos dels pitjors, dels «dolents» (Hamàs o el govern teocràtic iranià) per a combatre aquells qui lluiten a favor de les llibertats.
