Daniel Cardona i Civit va ser un polític, periodista i independentista català, considerat un dels primers referents del separatisme català. Cardona, que durant la seva vida també va ser conegut amb els sobrenoms de Vibrant i l’Irlandès, va néixer a Barcelona el 18 de gener de 1890 i va dedicar la seva vida a la lluita per la independència de Catalunya, amb un discurs radical, amb apel·lacions directes al combat en el sentit de seguir la via irlandesa per a aconseguir l’objectiu de restituir l’estat català independent.
De ben jove va ser membre del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), un sindicat radicalment catalanista en el qual es començà a formar políticament. Influït pel catalanisme de principis del segle XX, Cardona també va militar a la Unió Catalanista, el moviment polític nacionalista més radical de l’època, i fou seguidor de les tesis del que fou president d’aquesta entitat, Domènec Martí i Julià.
El 1919 Cardona va formar part de la Federació Democràtica Nacionalista de Francesc Macià i el 1922 va participar en la fundació d’Estat Català, el primer partit obertament independentista, també al costat de Francesc Macià. Tot i això, la seva postura més radical el va portar a allunyar-se de Macià quan aquest va optar per la via política i institucional. Durant la dècada de 1920, en plena Dictadura de Primo de Rivera, Cardona s’exilià a França, on va mantenir contactes amb la Societat d’Estudis Militars i va participar en la creació de La Bandera Negra, un grup armat que el 1925 va intentar atemptar contra la vida del monarca espanyol Alfons XIII en l’anomenat Complot del Garraf.
El 1931, després de la proclamació de la República, va refusar la via autonomista de la Generalitat i va crear Nosaltres Sols!, un moviment inspirat en l’IRA irlandès, que defensava l’acció directa i la insurrecció armada per assolir la independència. El 1934, arran de la seva participació en els Fets del 6 d’Octubre es va haver de tornar a exiliar a França. Durant aquells anys va ser batlle de la seva vila natal, Sant Just Desvern, municipi que ha servat el seu record.
El 1936 la seva organització Nosaltres Sols! es fusionà amb Estat Català per tal de preservar la unitat dels nacionalistes. Amb la Guerra Espanyola, tot i no ser afí al govern republicà, Daniel Cardona es va mantenir actiu defensant Catalunya de l’amenaça franquista, fins que es va haver d’exiliar a França de nou durant els fets de maig de 1937.
Amb la victòria de Franco el 1939, Cardona continuà a França on, de les desferres del nacionalisme català, creà amb altres militants nacionalistes el Front Nacional de Catalunya. Tanmateix Cardona va tornar clandestinament a Catalunya, on va morir a Sant Just Desvern el 7 de març de 1943.
Daniel Cardona és recordat com un dels precursors de l’independentisme català contemporani, segurament el pare de l’independentisme combatiu, amb un ideari que va influir en generacions posteriors de patriotes catalans. La seva intransigència en la lluita contra Espanya i la seva defensa de la independència total van fer d’ell un símbol de la lluita per una Catalunya lliure.
