A Estat.cat ja s’ha analitzat el wokisme com a moviment (pseudo) intel·lectual en el magnífic article d’en Roger Galceran “Què és la ideologia woke i quins són els seus orígens”. En aquest article en Roger apunta un dels principis woke, sobre el qual, entre d’altres, se sosté tota aquesta ideologia. Aquest principi afirma que “aconseguir qualsevol mena de coneixement objectiu sobre la realitat és impossible, i tot el que pensem que és veritat en realitat és un constructe social”. Si no entenem que, tal com expressa aquesta frase, allò que anomenem wokisme té la seva base en capgirar tot allò que crèiem que era real no podrem entendre la perversitat d’aquesta ideologia. Per als wokes allò que en ciències socials, com a mínim, era real, cert i empíricament demostrat ara ja no ho serà.
La tergiversació de la Història
Un exemple: a la Gran Bretanya, un nombrós grup d’acadèmics wokes ha posat en qüestió el terme “anglosaxó” perquè, segons ells, aquest gentilici porta inherent en el seu significat una “blancor” que pot ofendre les “persones racialitzades” i perpetua el que creuen que és la falsa idea d’allò que vol dir ser nadiu de les illes britàniques. És a dir, volen donar a entendre que altres ètnies que ara són presents al Regne Unit també són nadiues d’aquest territori; que africans i asiàtics, en realitat també eren presents a Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda en temps antics i en qualitat d’indígenes. Aquesta extravagant “teoria” que no té cap base científica s’està instal·lant a l’Acadèmia a base de repetir-la mil cops i de desacreditar la Història oficial que ells anomenen “opressora” tot titllant-la de “racista”. El fet contrastat és que en l’antigor no hi havia africans o asiàtics a les illes britàniques més enllà d’un reduïdíssim nombre de passavolants i esclaus i que en cap cas eren indígenes d’allí. Però el wokisme, com a mínim, ja ha sembrat la llavor del dubte en la opinió de molta gent.
Per aconseguir que aquestes ben poc científiques teories vagin calant en el comú de la població els wokes fan servir la indústria de l’entreteniment, concretament la de la ficció televisiva i cinematogràfica. Com faràs creure que la gent d’origen africà eren presents i ben nombrosos abans del segle XX a la Gran Bretanya? Doncs posant actors de pell negra fent papers de personatges històrics britànics i europeus. Al principi simplement posaven figurants de raça negra barrejats entre la gent del poble que apareixia en films i sèries de temàtica històrica, però a poc a poc els wokes van anar agosarant-se fins al punt que actors de raça negra han fet el paper de grans personatges històrics que sempre s’ha sabut que eren de pell blanca. Un dels casos més sonats va ser la de la sèrie Anna Bolena, on l’actriu que encarnava el personatge que donava nom a la sèrie era africana. Ara, a tots els films i sèries de temàtica històrica realitzats als països anglosaxons (podem dir “anglosaxons” o si ho fem som racistes?) inclouen actors d’origen africà o asiàtic fent papers de personatges que eren blancs. Curiosament, però, mai és a l’inrevés.
No és estrany que qualsevol consumidor d’aquestes produccions cinematogràfiques i televisives poc informat i poc coneixedor de la Història arribi a creure, per exemple, que Anna Bolena era negra i que, per extensió, pugui creure que a la Gran Bretanya del segle XVI centenars de milers dels seus habitants eren negres i asiàtics.
D’aquesta manera, a través de la coacció moral i d’un malentès sentit de la rebel·lia contra allò que (presumptament) és opressiu, els wokes han aconseguit guanyar diverses batalles de la seva guerra cultural que pretén “desconstruir” Europa i les seves identitats. I s’han servit de la indústria de l’entreteniment de la petita pantalla i de la gran pantalla per estendre la seva ideologia i el seu revisionisme històric, és a dir, les mentides sobre la nostra Història que pretenen escampar.
Víkings negres, aristòcrates britànics negres, herois grecs negres… a tots els productors d’aquests films i sèries no els fa res crear productes culturals de temàtica històrica que es passin el rigor històric per l’engonal si això serveix per tenir contents els gurus de les identity politics.
Tanmateix, no tothom passa per l’adreçador woke. Fa uns mesos, durant la roda de premsa de la presentació del film danès Promised land, protagonitzat per Mads Mikkelsen, un periodista va demanar al director, Nikolaj Arcel, perquè no hi havia allò que ell considerava prou diversitat racial al film esmentat. El director va respondre amb una frase tant sincera com demolidora: “La història del film s’esdevé a Dinamarca a la dècada de 1750”. Amb una frase així n’hi hauria d’haver prou per adonar-se’n com les polítiques “d’inclusió” wokes no tenen cap mena de sentit.
La manipulació d’obres literàries
Aquestes polítiques no només han envaït els productes audiovisuals de temàtica històrica. Els films i sèries de temàtica fantàstica basats en obres literàries també s’han vist afectats per aquesta moda que, en aquest cas, no ens presenta un passat falsejat sinó que manipula, capgira i estrafà l’esperit i fins i tot l’argument de les obres de ficció fantàstica en les quals es basa.
Un dels casos més sonats va ser la sèrie Els anells del Poder, una sèrie basada en la Terra Mitjana de l’escriptor anglès J.R.R. Tolkien, la qual ens presenta una trama que els productors s’inventen i uns personatges (alguns dels quals també inventats) inversemblants segons els cànons de l’obra original. Aquí els responsables de la sèrie s’han inventat uns nans i uns elfs negres que en el món de Tolkien no existien. En comptes de ser mínimament fidels a l’obra original (tal com va fer Peter Jackson a la seva trilogia El senyor dels anells), basada en la mitologia nòrdica i cèltica, mitologies en les quals no hi havia referents de pell fosca, van a la seva i la ignoren completament.
Però això no és tot. A la sèrie de televisió La roda del temps, basada en la sèrie literària homònima de l’escriptor nord-americà Robert Jordan, els responsables de la producció per a la pantalla petita també modifiquen el color de pell de diversos personatges que a l’obra original eren de pell blanca. Massa personatges blancs per al seu gust. Aquí també manipulen l’obra de l’autor per adaptar-la a la seva ideologia.
Un altre cas semblant és el de la sèrie de Netflix The witcher, basada en les novel·les de l’escriptor polonès Andrzej Sapkowski. Aquí ha passat exactament el mateix que a les altres dues sèries i, a part d’això, els responsables de la sèrie de televisió (principalment Lauren Schmidt Hissrich) han tergiversat tant la història original que l’actor principal, el famosíssim Henry Cavill, un fanàtic declarat de l’obra literària de Sapkowski, ha plegat de la sèrie, fastiguejat, per no estar d’acord amb aquesta manipulació del material original de l’escriptor polonès.
Així, veiem com molts productors audiovisuals wokes, conscients de la qualitat i de la fama mundial d’una sèrie d’obres literàries, les volen adaptar a la petita o a la gran pantalla, però sempre sota el prisma de la seva ideologia, encara que això signifiqui no respectar l’esperit i fins i tot l’argument de les obres en qüestió.
D’altra banda, no oblidem que l’Acadèmia de Cinema dels Estats Units, controlada pel wokisme, fa anys que va imposar quotes racials i de gènere a tots els films que vulguin aspirar als Òscars.
I molts em direu que ho fan perquè creuen que les seves sèries televisives o films tindran molta més audiència. Em direu que el wokisme, la inclusió, etc., els farà guanyar molts més diners perquè els africans, asiàtics i gent “racialitzada” o no europea sentirà molt més “seus” aquests productes culturals. Doncs els números no ens diuen pas això. Sembla que Els anells del poder ha estat un fracàs d’audiència sonat (fins i tot si deixem de banda que els milions de fans de Tolkien arreu del món han expressat massivament a les xarxes el seu descontentament amb aquesta sèrie pels motius que hem exposat abans). The witcher també ha fracassat per les “llicències” de guió abans esmentades i La roda del temps tres quarts del mateix. És a dir, posen per davant, fins i tot, la ideologia woke al fet que el seu producte cultural sigui rendible econòmicament.
Allò que han aconseguit els wokes és deixar descontents i emprenyats els fans de les sèries literàries originals i, a més, no han sabut arribar a un públic nou perquè s’han passat de llestos i han pretès saber-ne més que escriptors consagrats com Tolkien, Jordan o Sapkowski.
Tal com hem dit, el fracàs de molts productes audiovisuals woke sembla que està anticipant un canvi de cara al futur perquè els consumidors, per sort, no són tan babaus com hom podria creure. Esperem que aquest canvi es produeixi com més aviat millor.
