Un dels actes més tradicionals de l’estiu a les nostres contrades és la cantada d’havaneres de la platja de Port Bo, a Calella de Palafrugell. D’ençà de 1969 (tot i que la primera edició data de 1966) que aquest bonic espai de l’anomenada Costa Brava acull aquest esdeveniment que dóna a conèixer als visitants (i des de la dècada de 2000, a tot aquell que té accés a la televisió pública catalana) un gènere musical de gran tradició arreu de la nostra costa. El vespre del primer dissabte de juliol és una de les dates que els melòmans tenim anotades al calendari: escoltar cançons que parlen del món de la mar, de viatges que mai no farem, d’amors llunyans que no hem tingut,… en un espai emblemàtic i amb tres elements que en considero part intrínseca i indispensable: les barques a prop de la platja on alguns afortunats poden seguir l’esdeveniment des de ben a prop; els cremats, beguda associada directament amb les havaneres; i la interpretació final de les clàssiques “La bella Lola “ i “El meu avi”.
Aquesta darrera cançó, composada pel militar Josep Lluís Ortega Monasterio (Santoña, 1918 – Barcelona, 2004) l’any 1968, relata l’aventura d’un vaixell anomenat El català, enfonsat a la guerra de Cuba i on, segons la tradició, bona part dels seus ocupants eren de Calella de Palafrugell. Les dues darreres estrofes de la tonada diuen “Visca Catalunya, visca el català!”, cosa que va facilitar que ràpidament esdevingués una de les cançons referència del nacionalisme català. Ortega Monasterio estigué implicat en la Unió Militar Democràtica, element que el dugué a patir empresonament i a ser expulsat de l’exèrcit espanyol. Malgrat que el 1984 se li va revisar la sentència i se’l permeté tornar a ingressar-hi, no va tornar mai més a la carrera militar, dedicant-se exclusivament al món de la música fins a la seva mort l’any 2004. Entremig, fou acusat de participar en una xarxa de tràfic i explotació sexual, acusació que fou arxivada per manca de proves, amb sentències fermes de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Això no fou obstacle perquè un reportatge emès a la televisió pública catalana el 2024 tragués a la llum aquest escàndol i acusés implícitament Ortega d’estar-hi plenament involucrat.
Ha estat aquest reportatge l’excusa per a que l’Ajuntament de Palafrugell hagi decidit que aquest any l’havanera “El meu avi” no tancarà la cantada. Obviant els problemes que tingué Ortega Monasterio amb els elements militars espanyols per haver composat una cançó amb reminiscències nacionals catalanes i per ser militant actiu d’una organització que lluità per la democratització de l’exèrcit, els organitzadors s’han estimat més incidir en una acusació no demostrada i, reiterem, arxivada per diversos tribunals per manca de proves.
He parlat de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell com a una de les dates que els amants de la música tenim anotades al calendari. Una altra que tenim anotada és el concert de valsos que se celebra a Viena el migdia del dia de Cap d’Any d’ençà de 1939. Aquest concert acaba amb la interpretació de dos dels valsos més famosos de la família Strauss: “El bell Danubi blau” i la “Marxa Radetzky”. Els milions de persones que cada any veiem el concert no podem concebre que no acabi amb la interpretació d’aquestes dues peces. És el mateix sentiment que tenim els seguidors de la cantada d’havaneres.
Els organitzadors de l’espectacle (els mateixos que ja el van espatllar fa uns anys amb la instal·lació d’unes graderies que són un autèntic atemptat visual) han cedit a pressions originades per dos sectors que, volgudament o no, van de bracet en un exercici de desnacionalització de Catalunya i de promoció de l’estupidesa: el nacionalisme espanyol i l’esquerra de Catalunya. L’excusa de la presumpta implicació d’Ortega en la xarxa de prostitució és realment això: una excusa i barata. La imatge dels mocadors blancs seguint la tonada de “El meu avi” en el moment on es fan visques a Catalunya i a El Català té un gran potencial nacional que molesta a ambdós sectors: a l’espanyolisme per promocionar un nacionalisme que li planta cara, i a l’esquerra perquè l’interclassisme dels moviments nacionals li desbarata bona part dels seus arguments. Aquestes pressions han dut a una decisió inexplicable: un tret al peu per a l’esdeveniment. L’emissió del reportatge a la televisió pública catalana no ha comportat cap debat al carrer sobre la figura d’Ortega, per tant, no té cap sentit la supressió d’aquesta cançó. Tinc l’esperança que el públic respongui amb una sonora cantada a capella d’aquest himne. Seria una bufetada amb la mà ben oberta a l’estupidesa imperant al nostre país, una actitud que ens duu no només a la desnacionalització sinó a l’empobriment econòmic i cultural.
