Per entendre la castellanització del Regne de València, i especialment de ciutats com Alacant, cal remuntar-nos a un moment clau de la història contemporània: la dictadura franquista. Aquell règim anticatalà va dur a terme un projecte conscient i sistemàtic d’homogeneïtzació cultural i lingüística a tot l’Estat espanyol, amb la intenció expressa i deliberada de destruir la llengua i la cultura catalana allà on es trobessin. I van començar per la baula més feble, València, i concretament Alacant, un dels extrems de la Nació catalana i un dels indrets on la Renaixença cultural, lingüística i política era menys desenvolupada.
A València, aquest procés va tenir conseqüències devastadores. Amb una política basada en la negació de la cultura pròpia, la censura i la substitució lingüística, el règim franquista va bandejar la llengua catalana de la vida pública, de l’escola, dels mitjans de comunicació i de les institucions. A Alacant, ciutat especialment castigada per la repressió franquista, aquesta castellanització va ser encara més accentuada per diversos factors: el creixement demogràfic accelerat, la immigració castellana i la voluntat de destruir la llengua i la cultura pròpies, les catalanes.
El franquisme no només va prohibir el català: el va arraconar com a llengua de segona, associant-lo a la ruralitat, al passat, a la ignorància, mentre que el castellà es presentava com la llengua del progrés, de l’estat, de la modernitat. Aquest relat, imposat durant quaranta anys amb tots els aparells de l’Estat, va calar profundament i encara avui en recollim els fruits. Les generacions que van créixer sota aquella dictadura van ser educades amb la idea que parlar català era poc útil, poc digne, poc respectable.
El nou estat espanyol borbònic va perpetuar moltes inèrcies del franquisme. El model autonòmic no ha volgut revertir la castellanització: ni les lleis de política lingüística han estat valentes ni han tingut la intenció de recatalanitzar el país, ni les institucions autonòmiques han mostrat una determinació clara i sostinguda per recuperar la plena normalitat del català. A Alacant, on durant el franquisme es va promoure un alicantinismo que pretenia separar Alacant de València i unir-lo a Múrcia i Albacete, l’absència d’un projecte polític de recuperació lingüística ha comportat una situació crítica. L’actual declaració de la ciutat com a «zona castellanoparlant» no és cap anècdota: és la culminació d’un llarg procés de substitució lingüística iniciat sota el franquisme i perpetuat per la passivitat democràtica.
Cal dir-ho clarament: la castellanització no és un fet natural, no és una simple conseqüència de la globalització ni de la llibertat individual. És un fenomen històricament induït, planificat i executat des del poder castellà. La repressió franquista va posar les bases d’una hegemonia lingüística que continua actuant avui, sota formes més subtils però igualment efectives: invisibilització del català als mitjans, falta de presència en l’àmbit laboral i judicial, prejudicis socials, i una administració que no garanteix els drets lingüístics de la ciutadania. Si el castellà avui és una llengua amplament majoritària a Alacant és conseqüència del franquisme, de la seva victòria militar, de la seva repressió cultural, de la conseqüent invasió demogràfica castellana i de tot un conjunt de polítiques destinades a destruir la llengua catalana a la ciutat i a substituir-la per la castellana.
Revertir aquesta situació no és només una qüestió cultural, sinó de justícia històrica. Recuperar el català a Alacant i a tot el Regne de València vol dir plantar cara a dècades d’imposició del règim castellà. Vol dir desfer el llegat del franquisme allà on encara persisteix: en les consciències, en les escoles, als carrers i als governs. I això exigeix descastellanitzar la societat. Cal una gran ofensiva per a recatalanitzar Alacant i tot el Regne de València. Cal fer recular el castellà i fer-lo tornar a les terres àrides de la Meseta d’un prové.
