Ildefons Cerdà i Antoni Gaudí foren dues figures cabdals de la nostra història contemporània. Precisament per això no és estrany que molts se’ls hagin volgut apropiar, i fins i tot hagin volgut manipular la seva biografia i obra, en funció dels seus propis interessos.
Si comencem per Cerdà resulta evident que s’emmarca dins una perspectiva d’esquerres i a favor del “progrés social”, de la manera com s’entenia en el S. XIX, un progrés indissociable de la proliferació de xemeneies i de la màquina de vapor, en una visió un tant ingènua que duia a associar la creixent mecanització a la millora de les condicions socials malgrat moltes ombres.
Cerdà fou home progressista, enginyer, implicat en la Milícia Nacional i admirador del socialisme utòpic. Treballà per la “igualtat” entre els homes a través de les seves propostes urbanístiques, que fonamentava en bases suposadament científiques, racionals i igualitàries -no debades estudià les condicions de vida, nefastes, dels obrers barcelonins-. Ell no era, però “un radical”. Volia, seguint Proudhon, de qui era admirador, recórrer sistemàticament al pacte, sense trencar violentament amb les superestructures, i reformant-les. Malauradament, però, pecà d’ingenu, ja que si bé el seu ”Pla d’Eixample” fou aprovat no es pot dir que el que ens ha arribat fos el seu pla, ja que, per exemple, les “mançanes” foren emplenades i densificades del tot en ares de l’especulació. Malgrat tot, però, se salvà la retícula bàsica. Tampoc no hauríem d’oblidar que si s’aprovà el seu pla fou paradoxalmemt per un acte arbitrari de Madrid, que l’imposà als seus competidors, amb models absolutament classistes.
En definitiva, el pla de Cerdà era decididament pragmàtic, amb fonaments científics, higienista, igualitari, expansiu i afavoridor del transport. Això ens podria fer pensar en una certa monotonia i manca d’imaginació, però no era així, no depenia tot d’una funcionalitat mecanicista i repetitiva. També hi havia, com bé remarca la historiadora Françoise Choay, espai per a la tradició i la història, perquè Cerdà havia destinat en el seu Pla espais per a centres cívics, de culte i equipaments, a fi d’humanitzar la trama i encabir-hi elements connectats amb la tradició i la consciència col·lectiva. Així tenim la paradoxa, a més, que en la trama cerdaniana es van aixecar molts edificis mostra del geni i de l’esperit català, tant modernistes com noucentistes, començant per la mateixa Sagrada Família, i si no se’n van aixecar més no fou per culpa de Cerdà, sinó per l’avarícia especulativa de la mateixa burgesia. Per tant, Cerdà no ens dugué una funcionalitat pura. Com a mostra del seu esperit proudhonià i pimargallià -pensem que fou membre del Partit Republicà Federal- deixà un espai obert a la tradició i a la memòria col·lectiva, a una connexió amb la terra i la història.
Pel que fa a Gaudí, evidentment, es trobava als antípodes de Cerdà. Tot i això, no de manera radical ni del tot. Si ens atenyem a la seva biografia veurem com de jove ja havia intervingut com a arquitecte en la planificació d’una nau industrial i d’unes casetes per a obrers a Mataró, així com també intervingué a la Colònia Güell, on dissenyà la seva famosa cripta. Malgrat tot, és cert que el seu geni derivà posteriorment cap al misticisme religiós. Però això no vol dir que estigués a favor de l’explotació de classe: simplement treballà per a la burgesia perquè era qui el podia finançar millor. Si, posem per cas, l’hagués finançat un sindicat obrer segurament no s’hi hauria oposat.
Hem de reconèixer, però, que per a Gaudí el més primordial era poder materialitzar el seu geni creatiu, per damunt qualsevol altra consideració. Així ell, com a arquitecte, no criticà el Pla de Cerdà, és més, aquest fou la base o marc per a bastir la majoria dels seus projectes, revelant-se així -malgrat ells i les circumstàncies- com a dues figures complementàries. Gaudí encarnava l’esperit de la terra, l’esperit del poble, i arribà a cotes mai vistes, en edificis únics, mentre Cerdà és al servei d’aquest poble, en contraposició, per exemple, al seu contemporani Haussman, per a qui només hi havia interessos funcionals de la burgesia bonapartista per a perpetuar-se en el poder i beneficiar-se’n, i qui no va dubtar a fer avingudes per a poder encanonar el poble sublevat i per a enquadrar els grans símbols del poder naixent de la burgesia, com per exemple l’Òpera, tot enderrocant mig París i fent aberrants rue-corridor.
És a dir, Haussman es trobava socialment del tot allunyat de Cerdà i al servei exclusiu del Poder -i sense pretensions científiques-. Un Poder que seguirà les tesis ultrajacobines de Rénan, per al qual la nació era “un plebiscit diari”, prescindint del tot d’història, tradició, llengües, etcètera, en contraposició explícita a les tesis herderianes del Volkgeist. Unes tesis que en certa manera -potser inconscientment- havien influït, ni que fos mínimament, per la via del federalisme, en el mateix Cerdà, en el sentit no d’un herderianisme al peu de la lletra, sinó d’una manera indirecta, tot valorant les aportacions i la cultura del poble des de la base, sense imposicions jacobines, com es veu en el seu plantejament urbanístic en no cedir -almenys originàriament- a l’especulació i en predir espais per a temples, museus i equipaments. I no cal dir que aquest Volkgeist tingué en Gaudí una plasmació material evident i claríssima, com a fill de la terra i del seu esperit, i amb obres contingudes en la retícula d’un altre català il·lustre, com fou Cerdà.
