La immigració, és un tema espinós i que pot donar lloc a molts malentesos, però que cal debatre i davant el qual no és vàlid fer com els estruços i fer veure que no hi és. Certa part de les nostres formacions polítiques han decidit que és un tema tabú, fent així un mal servei a la societat i als mateixos protagonistes, tot afavorint-ne la manipulació i l’enquistament de la situació. Cal saber quanta gent podem acceptar sense que se’n ressenti el conjunt de la societat i sense que s’arribin a produir efectes no desitjats.
Primer de tot, a més, hem de partir de la base que som una societat que no té plena sobirania i que pertany a un estat que no la representa, i que, també, té una llengua subordinada, assetjada i en greu perill de minorització. Una societat que ja ha patit intensíssimes allaus immigratòries (a banda d’exilis), primer procedents del mateix Estat espanyol, i , posteriorment, de la resta del món; fins al punt que, sense cap mena de dubte, som un dels territoris que, en proporció, ha rebut més immigració del món, si no és el que més n’ha rebut.
El més lògic seria pensar que ja hem complert amb escreix la nostra quota solidària i que, ni que fos per un elemental sentit de justícia distributiva, caldria repartir equitativament la nova immigració entre d’altres països. En cas contrari, si es continua mantenint el mateix flux, ens trobarem amb greus problemes, en realitat ja ens hi estem començant a trobar, tant pel fet d’haver de conviure amb cultures radicalment diferents com per l’increment fora tota mesura d’una població que necessita tota mena d’ajuts i subvencions, els quals , via impostos, acaben pagant la resta de ciutadans.
Hem de pensar que no agrada a ningú sentir-se com una minoria residual en el seu mateix país, i, malauradament, és el que està passant amb la població que té ancestres aquí. Curiosament, però, això no sembla inquietar gens a certa part de catalans, ensinistrats en un esquerranisme acrític i dogmàtic que els fa caure en l’endofòbia i en la submissió vers tot allò que sigui foraster, en una actitud que, pel cap baix, caldria qualificar de mesella o suïcida i que, metafòricament, seria equiparable a la que mostraria algú que visqués en una casa sense portes i finestres i on tothom hi pogués entrar lliurement.
S’imposa racionalitzar i controlar, i això no vol dir necessàriament discriminar negativament per se ningú, ni té res a veure amb cap suposat, i inexistent, “racisme”. De cap manera! És més, els mateixos descendents d’immigrants que ja viuen entre nosaltres serien els primers beneficiaris d’aquesta política, perquè no hauríem d’oblidar que darrera el foment de la immigració es troba l’avidesa de certes castes dirigents que volen acumular més i més beneficis, i que una de les mesures imprescindibles per continuar-ho fent consisteix a substituir el proletariat autòcton, amb una tradició de lluita i organitzativa incontestables, per una nova massa amorfa, un veritable lumpen (en la seva accepció més clàssica) desestructurat i desorganitzat, disposat a acceptar qualsevol condició i sou per injustos i paupèrrims que siguin. En canvi, si limitem l’accés indiscriminat de mà d’obra, ineluctablement els salaris es mantindran i els treballadors que ja són aquí se’n beneficiaran.
Tot comptat i debatut aquí ja no hi cap, literalment, ningú més. Es únics beneficiaris d’aquesta nefasta situació són certes classes dirigents (ben connectades a nivell global) sense escrúpols, i si continuem així podem arribar a degradar materialment i convivencialment el país fins a límits impensables… I això sense fer esment de la minoració cultural i lingüística de la població autòctona. Per tant, i tenint en compte tot el que hem exposat, propugnar una política de portes obertes i sense control sembla prou evident que comporta una greu irresponsabilitat, pròpia de gent que es desentén del futur d’aquest país i que és víctima d’una greu alienació ideològica, la qual, paradoxalment, actua com a “palanganers” de les “classes explotadores” que tant critiquen. D’aquí la necessitat d’establir les mesures adients adreçades a limitar la immigració, juntament amb altres mesures complementàries: foment de la natalitat (amb els ajuts pertinents), primar la mecanització fins on sigui possible, primar els sectors amb més valor afegit en detriment dels que necessiten més mà d’obra sense qualificar, establir contingents temporals amb data d’entrada i sortida quan sigui necessari, crear un servei social per a joves i amb avantatges aparellats, etc. … La imaginació pot donar per a molt.
No oblidem, però, que, ara per ara, tot això no deixa de ser un cúmul de bones intencions, perquè la política real sobre immigració (i nacionalitzacions) és matèria reservada a l’Estat espanyol. Cal no oblidar, tampoc, per part nostra la necessitat de fer una renovació ideològica, que el debat sobre la immigració deixi de ser tabú i que tothom hi pugui dir la seva, lluny de demagògies irresponsables i oportunistes i aplicant el sentit comú, el qual, malauradament, fa massa anys que escasseja en la política catalana.
