A la manifestació independentista de Barcelona de l’11 de setembre de 2017 em va acompanyar, entre altres persones, una amiga nicaragüenca, interessada pel context del moment. Al dia següent, penjava fotos de la jornada a les seves xarxes socials i, entre altres coses, deia que la bandera de Catalunya tenia quatre barres perquè representaven les quatre províncies en les quals es divideix. No sé d’on va treure aquesta idea (no de mi, evidentment, i em vaig afanyar a explicar-li la realitat de l’origen de la senyera), però crec que és una anècdota que reflecteix com s’ha assumit amb tota naturalitat aquesta divisió provincial creada el 1833.
Aquest cap de setmana, els veïns de Gósol han decidit mitjançant consulta que volen deixar de formar part de la província de Lleida i passar a la de Barcelona. Els mitjans, convencionals o no, han dedicat pàgines a analitzar aquesta consulta, centrant-se en el fet que és l’únic municipi de la comarca del Berguedà que no està incorporat a la província de Barcelona. Aquest fenomen d’un municipi pertanyent a una província diferent de la de la resta de municipis de la comarca es dóna en altres pobles d’arreu del Principat: Fogars de la Selva, pertanyent a la comarca de la Selva i a la província de Barcelona; Viladrau i Espinelves, pertanyents a la comarca d’Osona i a la província de Girona. Els mitjans també ens recorden que no n’hi ha prou amb aquesta consulta: s’obre un protocol d’actuacions que, si tira tot endavant, ha de finalitzar amb una Llei Orgànica espanyola (o sigui, aprovada per la majoria absoluta de la Cambra) que aprovi aquesta modificació de límits provincials, tal com molt bé indica l’article 141 de la Constitució espanyola.
No és estrany que les modificacions de límits provincials hagin estat poc més que anecdòtiques d’ençà de la creació de l’actual divisió l’any 1833, per part de Javier de Burgos: comporta no només una simple modificació de límits geogràfica, sinó administrativa, traspàs de competències i documentació entre els organismes provincials. A nivell espanyol, el cas del comtat de Treviño, una franja de territori integrat dins la província d’Àlaba però pertanyent a la de Burgos, és l’exponent més visible de les deficiències d’aquesta divisió territorial. En canvi, no hi hagué cap problema en modificar-les l’any 1851 quan Requena i les poblacions del seu partit judicial van passar de la província de Conca a la de València: incorporació de territoris que mai no havien format part de l’antic Regne de València i on mai no s’hi havia parlat català. Quan es tracta de fer geopolítica, no hi ha dificultat normativa que impedeixi actuar.
Tornant a la consulta de Gósol i a la seva repercussió mediàtica, no he vist enlloc que es posés en discussió la divisió provincial de Catalunya vigent des de 1833. Sobta la manera com hem assumit acríticament aquesta imposició artificial. L’únic cop que recordo que des de mitjans oficials es presentés una divisió alternativa fou durant la cobertura mediàtica de la consulta del 9 de novembre de 2014: recordo perfectament com a TV3 es van dividir els resultats per vegueries, però no recordo que amb posterioritat, ni tan sols durant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, es tornés a fer esment a aquesta divisió territorial. Les vegueries són sempre indicades com a model de divisió més natural per al Principat, però ja fa molts anys que no se’n canta ni gall ni gallina. Sembla que tocar els límits provincials imposats no interessa, i no només per part de l’administració espanyola: en el seu moment es plantejava una superposició de les vegueries a les províncies. Bé, no hem d’oblidar que una de les conseqüències de l’actual règim partitocràtic és la necessitat de tenir el major nombre possible d’administracions on poder col·locar militants. I millor encara que siguin administracions amb personal polític no escollit electoralment, per evitar sorpreses desagradables.
Passen els anys i assumim amb plena naturalitat una divisió imposada des de fora, que va generar una maquinària administrativa que no s’ha tocat des de la seva creació. Ni en els anys més actius de l’anomenat “procés” van sortir a la llum propostes de divisió territorial diferents de les actuals, malgrat que el mateix terme, d’origen romà, té unes clares connotacions centralistes. A part de les tasques de repartiment i replantejament estructural que comportarien, hi ha massa interessos en mantenir aquesta divisió. No parlo ja només de l’existència d’organismes polítics i administratius on facilitar consolidacions de carreres polítiques. Parlo de ciutats afavorides pel “factor capital”, que ja els va bé el fet d’ésser centre de captació de recursos econòmics i humans del territori que els ha tocat capitalitzar. Però també hi ha poblacions i territoris clarament perjudicats: el cas de la Cerdanya n’és el més flagrant: no en tingué prou amb que se li manllevés la meitat del territori amb el tractat dels Pirineus de 1659, que al 1833 quedava dividida entre les províncies de Girona i Lleida, amb unes capitals provincials ubicades a centenars de quilòmetres de distància i amb uns mitjans de comunicació de molt mala qualitat.
Així doncs, pot semblar un exercici sobrer, però una altra de les mesures d’alliberament mental seria plantejar en tot moment divisions territorials diferents de la província, com a fórmula de no reconeixement de l’ocupació. Per defecte, quan em pregunten per la ubicació d’una població catalana, dic la comarca a la qual pertany, no la província, perquè sé que estic fent un favor a la causa nacional, però també, malgrat que tota divisió territorial té els seus punts d’artificialitat, sóc conscient que estic fent un exercici de major aproximació a la realitat.
