El meu apreciat amic Fèlix Rabassa ha publicat en aquest mateix mitjà un article en el qual ha donat a conèixer un incident ocorregut durant la presentació d’un curtmetratge sobre la figura de Miquel Badia a un espai propietat de la Generalitat, a Girona. Rabassa exposa perfectament la clau del problema: el fet que al llarg de diverses generacions als catalans se’ns ha inculcat amb calçador unes idees pacifistes amb l’objectiu d’anorrear qualsevol esperit combatiu. Al llarg de les darreres dècades, cada vegada que hi ha hagut algun debat al voltant del model d’Estat que els catalans desitgem tenir, sempre s’acaba posant sobre la taula la necessitat o no de tenir exèrcit. Sempre en posicions de negre o blanc, sobre si Catalunya ha de tenir o no unes forces armades, i sempre donant avantatge als partidaris que el nostre futur Estat sigui l’únic en tota Europa (deixant a banda els micro-estats com Andorra) que no en tingui. En aquest aspecte, una particularitat catalana que ens ha dut a la situació actual és aquesta voluntat d’experimentar, de voler ser els millors en tot i de treballar per a que el nostre Estat sigui el més pur, perfecte i immaculat de tota la terra. Sempre, evidentment, d’acord amb els cànons de les persones que es consideren d’esquerres.
De fet, aquest debat enllaça amb una frase que sovint els nacionalistes ens hem de sentir: “no volem que el nou Estat català sigui una Espanya en petit, per tenir això millor ens quedem com estem”. Malauradament, aquesta frase agafa més vigència si parlem del cas de l’exèrcit. I en aquest supòsit sí que se’ls ha de donar la raó, perquè si precisament hi ha un element que en el nostre futur Estat ha de ser radicalment diferent ha de ser en el seu exèrcit.
Si hi ha hagut una institució que al llarg de l’època contemporània ha estat particularment bel·ligerant amb els interessos catalans ha estat l’exèrcit espanyol. Al segle XIX Catalunya visqué en una situació permanent d’estat de guerra: cada cop que a Barcelona o a alguna població industrial hi havia vagues, aldarulls o moviments de defensa dels interessos dels treballadors la declaració de l’estat de guerra era una mesura habitual per a justificar la repressió. En aquest aspecte, l’exèrcit espanyol es va caracteritzar per les seves funcions de “gendarme”, de tenir major protagonisme en les seves tasques d’ordre públic a l’hora de reprimir revoltes importants, com serien les vagues generals; que en les intervencions exteriors. Precisament, la seva intervenció exterior de més anomenada al llarg de tota l’època contemporània fou un fracàs: la guerra de Cuba de 1895-98, que finalitzà amb l’alliberament de les darreres colònies espanyoles. En aquesta guerra es pogué copsar amb totes les seves conseqüències un element que posava de manifest el funcionament d’aquest exèrcit: el gruix dels combatents eren soldats de lleva. Fins que el 1912 es va implantar el servei militar obligatori hi havia la possibilitat de la redempció en metàl·lic: les famílies que s’ho podien permetre pagaven un substitut i evitaven que els seus joves arrisquessin la vida defensant un exèrcit incompetent. De la mateixa manera, aquest sistema propiciava l’endeutament de moltes famílies que recorrien al préstec per aconseguir pagar la redempció. I els joves de les famílies vulnerables (les de debò) foren la carn de canó de l’exèrcit espanyol que tingué l’honor de perdre les darreres colònies l’any 1898. No és estrany, així, que la supressió de les quintes fós una demanda constant de la Catalunya del segle XIX. Durant aquells anys centenars de famílies es van arruïnar per evitar que els seus fills anessin a morir en conflictes que ni els anava ni els venia, o simplement els van perdre en aquestes guerres.
Un altre episodi que ve a la memòria sobre les relacions entre l’exèrcit espanyol i Catalunya és l’assalt a les redaccions de la publicació humorística Cu-cut i del diari catalanista La Veu de Catalunya arran d’un acudit publicat en aquella revista que ofengué la guarnició de Barcelona, el 25 de novembre de 1905. El poder dels militars de l’època es plasmà quan van aconseguir que l’any següent s’aprovés la Llei de Jurisdiccions, que deixava sota jurisdicció militar tota ofensa a l’exèrcit i a la unitat d’Espanya. La reacció unànime catalana a aquest despropòsit jurídic fou la candidatura unitària Solidaritat Catalana que triomfà aclaparadorament a les eleccions de 1907. Més endavant, hem de recordar la política declaradament anticatalana durant la Dictadura de Primo de Rivera de 1923-1930; un assaig de la posterior dictadura franquista. En resum, l’exèrcit espanyol, a part de la seva ineficàcia (patida per igual a tot l’Estat) fou el capdavanter de tota iniciativa destinada a l’anorreament de les voluntats nacionals catalanes. Mostrà sempre particular oposició a tota demostració no només de posicions separatistes, sinó de qualsevol tret distintiu català (llengua, cultura, tradicions,…).
De fet, l’oposició al militarisme per part d’una important majoria catalana ve donada, en bona part, per aquest passat. Però també s’ha de tenir en compte l’experiència viscuda. El servei militar obligatori masculí fou vigent a Espanya fins el 1996, quan una de les condicions de Convergència i Unió per a la investidura de José María Aznar com a President fou la seva supressió. Per aquest motiu, els catalans nascuts l’any 1982 foren els darrers que estigueren obligats a fer-lo. Però quines foren les característiques d’aquest servei durant la segona meitat del segle XX?
Se’m fa relativament incòmode parlar d’aquest tema perquè es dóna el cas que se’m va excloure del servei militar obligatori per problemes físics (per la qual cosa tinc l’honor de poder dir que mai no he hagut de fer cap petó a una bandera rojigualda). Sóc nascut el 1971, això vol dir que m’hauria tocat fer-lo l’any 1990. El que sí puc fer és parlar pels companys que no van tenir aquesta sort. En aquells moments, el servei militar obligatori durava dotze mesos, però hi havia la possibilitat de demanar ser voluntari i poder triar una destinació propera a casa. Això tenia un inconvenient: durava sis mesos més, un total de divuit; però era una opció triada per als que no volien haver de passar un any lluny de casa, i molt triada pel que fa als figuerencs, donat que teníem la base de Sant Climent Sescebes a prop dels nostres domicilis. I hi havia també l’alternativa d’un servei civil, declarar-te objector de consciència i prestar un servei en una institució: la Creu Roja, un sindicat,… i també durant un període de divuit mesos. Aquesta diferenciació fou el motiu pel qual els meus companys de generació que van decidir “complir el tràmit” quan eren molt joves van fer el servei militar obligatori dels dotze mesos, esperant que l’atzar no els enviés a una destinació massa allunyada de casa. Al llarg del primer quinquenni de la dècada de 1990 es va equiparar la durada de la prestació social substitutòria amb la del servei militar, passant a ser també de dotze mesos. Això va propiciar que la major part dels companys de la meva generació que havien demanat pròrroga per estudis optaren per no fer el servei militar sinó la seva alternativa.
Hi ha un element que puc constatar: els que van optar per anar a l’exèrcit, tan triant destinació com no, em confessen que els coneixements mínims per a actuar en cas de conflicte armat no els van rebre, o no els van rebre correctament. El servei militar espanyol era un exercici de fidelitat a la bandera, de jurament de complir les ordres dels seus superiors,… una posada a disposició dels cossos per al que fes falta, però sense facilitar la formació mínima si es donava el cas que haguessin d’agafar les armes. Els records dels companys que van optar per l’opció militar són de mesos de pèrdua de temps (i de diners, si es donava el cas que els tocava una destinació molt allunyada del domicili propi) i de no rebre cap mena de formació militar mínimament útil, més enllà de fer goig tot desfilant el dia de la jura de bandera. De fet, encara es van encertar les acaballes d’una època amb diferències educatives, cosa que propicià que els que tenien uns mínims estudis acabaven fent tasques administratives. Però també podien tenir la sort de passar-se els dotze mesos fent de xofers de les cònjuges dels oficials i portar-les a la perruqueria o a fer les compres. Tot això molt útil per a quan calgués anar al camp de batalla. També cal dir que parlant amb bona part dels que van triar fer la prestació substitutòria tampoc no es van sentir gaire útils; la sensació de pèrdua de temps per a fer creure que estaven fent un servei a la comunitat estigué molt present durant els darrers anys del servei militar i de les seves alternatives.
Són aquests records personals el que, sumats a la història de la repressió de l’exèrcit espanyol contra tota forma de catalanitat, donen arguments als partidaris que el futur Estat català no tingui exèrcit. S’ha de dir que són arguments forts, però infantils. Són arguments que obvien la realitat del món i que tenen una visió hispanocentrista. Cal saber que tots els Estats del món han de disposar d’un sistema de defensa pròpia: o disposes del teu propi exèrcit o has d’encarregar la defensa del teu territori a un exèrcit estranger. En el cas català, si no hi hagués exèrcit suposo que no cal que indiqui quins serien els estats als quals caldria contractar la defensa del nostre territori. Evidentment, que els exèrcits espanyol o francès fossin els garants de la nostra llibertat no genera especial entusiasme. A part, cal tenir present que els costos són més elevats quan contractes la defensa a un país estranger. Per tant, des del moment en que la comunitat internacional mai de la vida permetria l’existència d’un Estat que no es pogués garantir la seva autodefensa hem d’indicar que l’existència d’un exèrcit propi és una condició sine quan non.
I un cop indicat això, cal explicar a tothom que el model de l’exèrcit espanyol tradicional no és el vàlid per a Catalunya (ni per a cap Estat civilitzat). El model de servei militar obligatori clàssic no és ni desitjable ni útil: no es pot obligar als joves a renunciar a tot un any de la seva vida; però sí que tots els ciutadans i ciutadanes haurien de rebre nocions militars, una formació mínima sobre autodefensa, útil i necessària no només en cas de conflicte bèl·lic, sinó també (i sobretot) en cas de catàstrofes climàtiques o desastres naturals. Prioritzar la formació per davant de les aparences: no calen desfilades el dia de la festa nacional, ni uniformes de gala, ni que un militar demostri externament que ho és les vint-i-quatre hores del dia (encara em costa d’entendre que els militars es casin vestits de militars). Es parla molt del model suís: uns quatre mesos de formació bàsica i durant sis anys cursos complementaris d’unes tres setmanes; externament es veu com a un model adequat. Deixo per a un altre debat la necessitat o no de ser membre de l’OTAN, simplement perquè estem plantejant aquest assumpte en uns moments de discussió del Nou Ordre Mundial que és possible que en els propers anys ens dugui a un marc geopolític diferent del que hem conegut fins ara.
De fet, dissertar sobre el model militar català és com dissertar sobre qualsevol element del futur Estat català. No accepto que es digui que parlar d’aquest assumpte és perdre el temps mentre aquest Estat no existeixi: cal en tot moment posar sobre la taula el que volem. Personalment, sóc partidari d’un Estat al més similar possible al del nostre entorn cultural immediat que és Europa occidental. L’esquerra catalana (millor dit, els que es consideren d’esquerres i resideixen a Catalunya) ha estat massa temps plantejant uns models alternatius, potser molt lloables, però gens pràctics en el context actual, i arriscats. Catalunya ha de deixar de voler ser un Estat ideal per ser un Estat més com els del nostre entorn; amb tot el que ens agrada i amb el que no, i això darrer inclou exèrcit, serveis secrets i Deep State. La diferència respecte els seus equivalents espanyols: que siguin eficaços i destinats a la protecció del benestar de la seva població.
