Bèlgica esdevingué un Estat independent l’any 1830, separant-se dels Països Baixos i després de segles d’haver estat dominada pels imperis hispànic i austríac. Aquest nou Estat fou fruit d’una divisió religiosa: unes regions de predomini catòlic s’independitzaren, en oposició als Països Baixos protestants. O sigui, fou la religió, i no la llengua, el que condicionà la creació d’aquest nou Estat. Una recent visita a Bèlgica em convida a unes reflexions sobre la seva realitat lingüística i cultural, titllada de complexa, però que en realitat és més senzilla del que hom es pensa. Simplement, per comprendre com funciona l’assumpte lingüístic belga cal llegir la seva legislació i observar el funcionament del seu dia a dia. I sobretot, obviar tòpics sobre les virtuts del bilingüisme que hem assimilat massa alegrement.
Ens uns moments en els quals el debat sobre el bilingüisme a Catalunya és ben present, i on en certs ambients (malauradament encara tímids i minoritzats) es comença a plantejar la no necessitat dels catalans de conèixer la llengua castellana, esdevé molt útil donar a conèixer el cas de Bèlgica. De fora estant, o millor dit, des dels Estats que intenten explicar realitats forànies adaptant-les a les seves, es ven la imatge d’un Estat bilingüe, on coexisteixen les dues llengües oficials: francès i neerlandès en la seva varietat dialectal coneguda com a flamenc. Amb aquesta premissa, si no s’aprofundeix en la realitat legal, hom té la visió que es poden emprar les dues llengües indistintament arreu de l’Estat belga.
La Constitució belga i la diversa legislació que la desenvolupa divideix Bèlgica en tres territoris: Flandes al nord, on la llengua oficial és el neerlandès; Valònia al sud amb el francès com a llengua oficial però que inclou uns petits territoris a l’est on la llengua oficial és l’alemany (coneguts com a Cantons de l’Est); i la regió de Brussel·les, constituïda per dinou municipalitats i considerada com a bilingüe francès-neerlandès. Per tant aquí partim d’un fet diferencial respecte, per exemple, el nostre país: el francès no és oficial a Flandes i el neerlandès no ho és a Valònia. I de retruc, això comporta la plena llibertat lingüística d’aquestes regions: els ciutadans i les administracions flamenques no tenen l’obligació d’emprar el francès, com tampoc no tenen aquesta obligació els ciutadans i administracions valones respecte el neerlandès. Únicament a la regió de Brussel·les està “garantit” aquest bilingüisme: a nivell de l’administració hom s’hi pot adreçar en la llengua que estimi oportú.
Una cosa és la legislació i una altra la realitat. O millor dit, una cosa són les lleis belgues i una altra les lleis catalanes; en el sentit que hi ha llocs on s’apliquen estrictament i els ciutadans tenen interioritzats aquests drets; i altres on es considera que hi ha lleis que no cal aplicar i ciutadans que, després de segles de repressió i d’interiorització del sentiment que la llengua pròpia és de segon nivell i innecessària, es passen a l’idioma forani i accepten acríticament el consum de producció comercial i cultural en aquest idioma.
Visitar aquest país m’ha permès veure aquesta realitat lingüística: inexistència del neerlandès al territori való i inexistència del francès al territori flamenc. A Charleroi ni rastre de neerlandès; a Gant i Bruges presència del francès als plafons informatius turístics, però desconeixement total d’aquesta llengua a nivell de carrer. En aquest Estat esdevé necessari l’ús de l’idioma anglès si desconeixes la llengua oficial del territori que visites: els que, com és el meu cas, tenim nocions de llengua francesa cal que tinguem clar que si volem aprofitar un viatge per practicar-la no ho podrem fer a Flandes. Aquesta divisió lingüística és també cultural: cada regió consumeix només mitjans de comunicació en la seva llengua. Hi ha una anècdota molt significativa: l’any 2006 la televisió pública valona va emetre un reportatge simulant que Flandes s’havia independitzat de Bèlgica. A Valònia va sortir molta gent al carrer esverada pel que estava veient. A Flandes no va passar res per la senzilla raó que ningú no estava mirant la televisió valona.
I què passa a la bilingüe Brussel·les? Cal tenir en compte que parlem d’una ciutat que ha rebut importants onades migratòries al llarg dels darrers cent anys, amb un predomini d’immigració econòmica (tot i que tradicionalment també ha estat país d’acollida a refugiats de règims totalitaris, com molt bé sabem els catalans). La impressió que hom percep és que el francès és la llengua d’ús predominant, per dos motius:
- La creació de l’Estat belga el 1830 degué molt a l’ajut francès, un Estat culturalment molt potent, la llengua del qual fou símbol de prestigi i d’obligat coneixement a nivell d’elits fins després de la Segona Guerra Mundial. La influència cultural francesa a Brussel·les ha estat i continua essent avui en dia molt remarcable.
- Les immigracions dels darrers trenta anys, arribades en una gran quantitat de països que tenen el francès com a llengua oficial. Si surts de les zones d’interès turístic (i, per tant, captadores d’un percentatge molt elevat d’immigració), perceps un predomini aclaparador del francès, idioma, si no matern, sí oficial i emprat majoritàriament com a llengua de comunicació amb les autoritats en els països d’origen d’aquests immigrants. En aquest aspecte, hom veu importants semblances amb el que comporta la immigració llatinoamericana a Barcelona.
Per als catalans, la realitat lingüística belga ens convida a reflexions que he intentat desgranar al llarg d’aquestes línies. Envegem la clara divisió lingüística de l’estat belga, el dret a emprar la llengua pròpia del territori, a ser atesos en qualsevol administració o comerç en la nostra llengua i a no tenir cap obligació de canviar-la en cap context. Envegem també la divisió cultural, l’existència d’uns mitjans de comunicació propis i la manca d’interès en consumir productes de l’altra regió (no seria un somni humit que a Catalunya ningú no mirés Tele 5 o similars?). Per contrapartida, la realitat lingüística a la regió de Brussel·les és un bon exemple de les conseqüències reals del bilingüisme: malgrat que a nivell mundial el prestigi de la llengua francesa no és el que tenia fins fa vuitanta anys, Brussel·les és un exemple paradigmàtic que en un context de coexistència de dues llengües sempre tindrà avantatge la de major nombre de parlants o, millor dit, de major prestigi internacional. Ara bé, també envegem el fet que qualsevol ciutadà es pot adreçar en neerlandès a les autoritats de Brussel·les sense que l’obliguin a canviar de llengua, cosa gens garantida quan t’has d’adreçar als organismes de l’administració espanyola a Catalunya.
En conseqüència, fóra oportú que els catalans tinguéssim la percepció d’orgull lingüístic i cultural propi que tenen les dues regions que composen l’Estat belga. Això implica trencar amb dècades d’assimilació de la idea que som parlants d’una llengua minoritària (i intrínsecament, considerar-la innecessària) i plantejar sense embuts la no necessitat de conèixer el castellà. Sóc conscient de les diferents circumstàncies històriques per les quals han passat ambdós països, i del fet que mentre un fou resultat d’una revolta nacional i que mai no ha conegut cap règim totalitari; l’altre ha estat víctima de tres segles d’ocupació militar i gairebé tres quarts de segle d’assimilació cultural. A més tenint encara massa interioritzats els tòpics del procés (“som un sol poble”,…), i amb un gran pànic al conflicte lingüístic. Cal trencar amb totes aquestes cadenes mentals, sense por a ser titllats d’antipàtics, xenòfobs o altres adjectius similars.
