Romance de Castilla en armas s’anomena precisament un poema inclòs en el llibre escolar de Lecturas comentadas titulat Camino -res a veure amb el seu homònim d’Escrivà de Balaguer-, signat per Adofo Maíllo i publicat a la dècada de 1940. Nomes cal llegir algun dels textos escrits per Maíllo, qui va ser “Inspector General de Enseñanza Primaria” en plena dictadura franquista i que ha estat definit en un llibre de recent publicació com “un pedagog orgànic de l’Estat”:
“La escuela de España tenderá a formar héroes (…). No artesanos, ni profesionales; ni incluseros del mundo; ni pioneros; nuestra escuela formará caballeros a la española. Caballeros andantes del ideal nuevo, Quijotes de la gran Caballería que se va a formar para dar la batalla definitiva a los credos abstractos, desustanciadores y esterilizantes (…)”.
I amb títols com: La vuelta del destierro -del Cid-, Romance de Onésimo Redondo, El Generalísimo Franco -sonet laudatori-, Romance de Castilla en armas, Arias Gonzalo nombra caballero a su hijo, etc… Uns títols, que per se ja ho diuen tot, i que simbolitzaven, en tota la seva cruesa, la imposició a un poble vençut i inerme d’una mitologia i uns referents històrics i polítics absolutament aliens, mitjançant un autèntic rentat de cervell. Era la imposició, pura i dura, sense subtileses ni matisos, de la llei dels vencedors, que anava aparellada a una adscripció nacional de base castellana i que excloïa i proscrivia qualsevol divergència o peculiaritat.
De tota manera no ens hauríem d’enganyar, aquesta política d’anihilació cultural no ha estat només pròpia de determinats règims totalitaris, tot salvant les distàncies podríem trobar molts elements comuns entre Camino i el Petit Lavisse, el manualet d’una pretesa història de França que no és més que un barroer pamflet destinat a l’adoctrinació i a la uniformacio més descarada dels futurs ciutadans de l’Estat francès. Malgrat tot, no destil·la l’ardor guerrer de Camino.
En aquest el que més impressiona és el seu bel·licisme declarat i com s’exalça l’esperit castellà, fent especial esment de com tot Castella s’aixeca en armes per combatre una República que, pel simple fet d’establir unes minses disposicions descentralitzadores i democràtiques, és percebuda com un perill per a la secular hegemonia ètnica castellana dins l’Estat espanyol i de les classes dominants que s’hi emmirallen; es glorifica l’esperit de croada, pel qual tot un poble -en aquest cas l’hispanocastellà, però podia ser qualsevol altre, com hem vist als nostres dies als Balcans- és empès, degudament manipulat i amb pretextos més o menys ideològics a agafar les armes. Com a mostra em permeto reproduir els seguents fragments literaris -prou eloqüents- inclosos a Camino:
«Por la parda geografía / de la tierra castellana, / clavadas en los fusiles / las bayonetas brillan. / El Cid, con camisa azul / por el cielo cabalgaba”.
«En Toledo se apagan / los idilios de la Cava. / Burgos y Valladolid / marchan a la Cruzada / y quedó muda de amores / la plaza de Salamanca. / Todos los hombres se fueron / al comenzar la batalla«.
Això, i textos semblants, era el que el règim de Franco, com diuen ara certs historiadors espanyolistes, obligava a llegir als infants catalans en aquella fosca, dura i llarga postguerra. Brutal! I encara ningú no ha demanat perdó. I encara acusen els catalans de no sé quantes coses… Malauradament hi ha coses que no canvien mai.
Ah, i oblidava d’un detall. El manual Camino va ser editat a Barcelona per una prestigiosa i molt arrelada editorial pedagògica catalana. Com dèiem: hi ha coses que no canvien mai.
