Fins a la baixa edat mitjana, les canonitzacions —proclamacions de santes i sants— es feien per aclamació popular. A partir del segle XI, la facultat per declarar-los va ser atribut exclusiu dels papes de Roma.
Les grans famílies i col·lectius religiosos es delien perquè el nomenament dels seus fundadors o membres destacats fos reconegut com a digne de la santedat; això refermava la seva autoritat col·lectiva. Ho van fer els grans monestirs, els ordes religiosos, les grans ciutats episcopals i, evidentment, les dinasties regents. D’entre aquest darrer grup, hi ha diversos exemples: sant Segimon (final del segle V-524); santa Clotilde (c. 475-545), reina dels francs; sant Venceslau I de Bohèmia (c. 907-935), duc de Bohèmia; sant Enric II (973-1024), emperador del Sacre Imperi Romanogermànic; sant Esteve I d’Hongria (c. 975-1038); sant Olaf II de Noruega (995-1030); sant Eduard el Confessor (c. 1003-1066), rei d’Anglaterra; santa Margarida d’Escòcia (c. 1045-1093); sant Ferran III de Castella (1199-1252); sant Lluís IX de França (1214-1270).
En aquesta llista no hi consta, curiosament, cap santa o sant d’entre la nissaga dels comtes reis catalans. És una paradoxa que ningú de la família, que va senyorejar gran part de la mar Mediterrània durant segles, fos honorat amb la distinció de l’Església catòlica. La recerca dels motius d’aquest fet, que necessitaria un estudi profund, permet intuir que s’imposava l’enemistat entre el Vaticà, amb els Estats Pontificis, i la influència catalana sobre Occitània i els regnes de Nàpols i Sicília. Cal destacar els enfrontaments en l’anomenada Croada Albigesa convocada pel papa Innocenci III, quan va morir el comte Pere, el 1213, a Muret, i, a finals del mateix segle, en el marc de la croada declarada pel papa Martí IV i pel rei de França Felip III l’Ardit. No pot causar sorpresa que la capacitat i autoritat del bisbe de Roma per atribuir el caràcter celestial fos negada a qui suposava enemics terrenals.
L’afirmació anterior té algunes objeccions que cal considerar. Les relacions directes, especialment per la via matrimonial, entre les diverses cases reials de l’Europa medieval permeten trobar indicis que plantegen una certa connexió dels monarques catalans amb les canonitzacions. L’enllaç més ferm es troba en la figura de la filla de Pere II el Gran. Elisabet d’Aragó i de Sicília va néixer el 1271 i va morir a l’edat de 65 anys.
L’any 1288 es va casar amb el rei Dionís I de Portugal i va adquirir la condició de reina dels portuguesos.
La mort del seu espòs, el 1325, la va conduir a fer vida religiosa i es va retirar al monestir de Santa Clara de Coïmbra per fer-se monja clarissa. En aquella comunitat va viure entre mostres de virtut, dejuni i penitència, així com obres de caritat cap als més necessitats. Jean Croisset recollia la llegenda que, en una ocasió, duia diners amagats a la falda per lliurar-los als pobres i que es van convertir en roses quan la va descobrir el seu marit. (1) Per la seva banda, Louis Réau explicava que el dejuni l’havia debilitat fins a l’extrem que el seu confessor li va recomanar beure vi, que li proporcionaria més aliment; tot i la seva insistència a prendre només aigua, un dia i de forma miraculosa aquesta es va transformar en vi. (2)
El capvespre del 4 de juliol de 1336 va morir a la població portuguesa d’Estremoz. La fama de santedat que ja tenia en vida es va ratificar en mort quan, al voltant del trasllat del seu cos cap al convent de Santa Clara de Coïmbra, on havia ordenat que fos enterrada, es van produir fets inexplicables. La distància a recórrer enmig de la calor d’estiu, malgrat les mesures preses, presagiava un camí gens plàcid: les restes, embolcallades en un fèretre de fusta, haurien de desprendre la fortor produïda per la descomposició; els participants al seguici, però, van poder sentir que de la caixa mortuòria en sorgia una fragància ben lluny de la temuda pudor. L’olor de santedat va acabar de convèncer els seus acompanyants que duien les relíquies d’una santa. La tradició explica que en tot el trajecte fins a Coïmbra, una vegada s’havia divulgat el pas de la processó, es van produir diversos miracles. Arribats al lloc de l’ofici de l’enterrament, molts dels presents, vilatans de la ciutat, s’apropaven al túmul per aconseguir relíquies, ja fossin bocins de la tela o de la fusta del mateix fèretre. (3)
El papa Lleó X, el 1516, en va reconèixer el culte amb un gest de beatificació; la posterior canonització fou aprovada per Urbà VIII, el 1625. Des d’aleshores, Elisabet ha estat venerada, especialment a Portugal, amb el nom popular de Rainha Santa.
La tradició diu que era protectora dels homes d’armes catalans. La llegenda explica que, en el Compromís de Casp (1412), després de ser invocada, va aconsellar que fos Jaume II d’Urgell el successor de la corona. Després que no es va escollir aquesta opció, se li va retirar el patronatge. Des d’aleshores, es diu, els exèrcits catalans no van guanyar cap més batalla. (4)
Notes:
- Croisset, Jean. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez; J. F. Farrés i Cia, 1886, v. 4, p. 174
- Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 1998, v. 7, p. 128.
- Pero-Sanz, Santa Isabel: reina de Portugal. Madrid: Palabra, 2011, p. 185-186
- Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 4, p. 472
