Si algú creu que el turisme només “desfigura” el país, és que no n’ha entès res. El turisme, tal com s’ha desenvolupat als Països Catalans, no és un fenomen econòmic neutre. Ha estat -i és- una eina de destrucció planificada: del paisatge, de la llengua, de la cultura i de la sobirania nacional.
Una estratègia franquista de postal
L’any 1959, amb el Plan de Estabilización, el franquisme va abandonar l’autarquia per convertir Espanya en un plató low-cost per a turistes europeus. Catalunya, i especialment el seu litoral, es va convertir en un escenari gens fictici de platges i cambrers. Es van destruir cales, vinyes, masies… per construir hotels i apartaments sense cap planificació ni sentit de país.
Promotors immobiliaris afins al règim, ajuntaments submisos i especuladors sense escrúpols van cimentar la costa de l’Empordà, del Barcelonès, del Camp de Tarragona, del Maresme… amb la mateixa alegria que van censurar la llengua catalana.
Com deia el geògraf Joan Nogué, “el litoral català és un llibre obert sobre la banalització del paisatge i la manca d’un projecte de país”.
Folklore espanyol i exclusió del català
Amb el turisme massiu va arribar l’arribada massiva del folklore espanyol i també l’expulsió simbòlica de la llengua catalana de l’espai públic. Hotels, restaurants i agències treballaven en castellà, anglès i francès. El català, relegat a l’àmbit domèstic. I així es va consolidar la percepció, que encara cueja, que el català no era útil, que sobrava per fer diners.
I aquest model encara perdura. Només cal fer un volt per la Terminal 1 de l’Aeroport del Prat o pel Passeig de Gràcia. Botigues de marques globals, franquícies i cadenes internacionals operen amb una plantilla que no necessita saber català —i sovint no el parla. Els rètols, els menús i fins i tot els anuncis de descomptes són massa sovint en castellà i anglès. El català, invisibilitzat en els espais on més circula el capital.
Gentrificació i habitatge impossible
El turisme massiu ha generat llocs de treball, sí. Però ha generat sobretot precarietat estructural i dependència econòmica. El model turístic heretat del franquisme no només desfigura el país: el devasta. El converteix en un producte de consum barat, expulsa el veïnat, degrada la llengua, destrueix el paisatge i arracona la cultura. I si et molesten els immigrants pobres però no els expatriats rics ni els turistes que no saben ni on són, no és només que tinguis un problema de percepció: és que t’estimes poc aquest país i no entens on és realment el problema. Perquè aquest no és un model neutre: és un projecte promogut per l’Estat espanyol amb una finalitat molt clara: espoliar Catalunya, empobrir-la i degradar-la, culturalment i territorialment. I qui no ho veu, o fa el joc a aquest espoli o en forma part.
El clam de Mallorca
A Mallorca, aquest model ha tocat sostre. El 15 de juny de 2025, més de 30.000 persones van omplir Palma exigint habitatge digne, límit als creuers, a les places hoteleres i al lloguer turístic. El clam era clar: “Aturem la turistificació”.
Dies abans, diversos col·lectius van publicar una carta oberta als turistes amb un eslògan dramàtic:
“No vingueu. Mallorca ja no és el paradís que us han venut.”
Un país que no pot decidir com es viu, com es parla i com es construeix, no és lliure.
El clam de Mallorca i d’altres són l’expressió d’un país que s’alça per no ser venut a trossos.
Quan siguem un estat sobirà governat per forces nacionalistes, tindrem aquest altre model:
- Decreixement turístic planificat
- Turisme cultural, sostenible i en català
- Regulació del mercat immobiliari, penalització de l’especulació i mesures per garantir el dret a viure als pobles i ciutats per a qui hi treballa i hi arrela.
- Economia productiva i diversificada, basada en agroalimentació de proximitat, indústria innovadora, economia verda i cooperativisme arrelat al país.
