És digna d’anàlisi la relació entre VOX i els centenars de milers d’hispanoamericans que viuen a Catalunya. El que en un primer moment semblava un partit amb un discurs rígid contra la immigració, vingués d’on vingués, ha anat modulant el missatge fins a convertir-se, paradoxalment, en una força que rep una part important del seu suport de sectors hispanoamericans establerts al nostre país.
Aquest fenomen té una explicació: VOX, en la seva estratègia de creixement electoral, ha volgut distingir entre una immigració “culturalment afí”, com la hispanoamericana, i la que consideren “problemàtica”, fonamentalment la procedent del Magrib i del món islàmic. Així, el missatge que transmet és que la immigració hispana comparteix llengua, costums i religió amb l’Espanya oficial, i que per tant no representa una amenaça a la identitat espanyola. A més, es tracta d’una immigració que, en general, és molt més refractària a la catalanitat que les altres. Recordem els molts casos d’odi anticatalà protagonitzats per hispanoamericans a Catalunya. D’aquesta manera, VOX aconsegueix arrossegar vots de sectors d’immigrants hispans que s’identifiquen amb el nacionalisme espanyol i que rebutgen, de retruc, el catalanisme i la llengua catalana.
Tanmateix, aquesta estratègia té conseqüències inesperades dins de Catalunya. Una part dels castellans que sempre havien estat crítics amb la immigració en general —sigui del país que sigui— perceben aquesta nova orientació de VOX com una contradicció. Ells volien un discurs clar i nítid contra la substitució demogràfica, la pèrdua de cohesió social. Molts d’aquests castellans nascuts a Catalunya veuen com VOX odia la catalanitat i, a més, dóna suport a una immigració «latina» que perceben com a tercermundista. Aquests castellans que no odien la catalanitat veuen que el partit de Santiago Abascal s’ha convertit en un instrument per reforçar la immigració hispanoamericana que arracona els catalans i que dilueix encara més la identitat catalana.
És aquí on entra en joc Aliança Catalana i la figura de Sílvia Orriols. El seu missatge no fa distincions artificials entre immigrants “bons” i “dolents”: denuncia sense embuts que la immigració massiva, vingui d’on vingui, està desfigurant la societat catalana i debilitant el poble català com a subjecte polític. Aquest plantejament, per més incòmode que resulti a les elits, connecta amb un segment creixent de població que ja no confia en les mitges tintes.
Per això, molts castellans nascuts a Catalunya que havien vist en VOX un aliat contra la islamització i la inseguretat, ara se senten desplaçats pels sudamericans i per VOX i busquen una alternativa més coherent. Troben en Orriols un discurs sense fissures: defensa la identitat catalana, s’oposa a la islamització i no compra el relat que vol blanquejar una immigració concreta a canvi de mantenir lligams amb la “madre patria”.
Sembla clar que VOX, en la seva obsessió per consolidar la seva base imperialista espanyola i anticatalana, corre el risc de perdre el suport de bona part d’aquells que buscaven un projecte seriós de contenció de la immigració i de convertir-se en el que a les xarxes ja titlla de partit dels «panxitos». I en aquest buit, Aliança Catalana emergeix com l’opció que pot recollir el malestar i transformar-lo en força política genuïnament arrelada a Catalunya.
